Portada » Archivo de Toni Cama

Autor: Toni Cama

Vida privada parlamentària

Després de setmanes en què els jocs de poder parlamentaris han farcit les pantalles, de ben segur que els ciutadans hem acabat tenint la imatge dels polítics com a éssers freds, calculadors, disposats a tot per grimpar un sol esglaó polític. Res més lluny de la realitat.

Gràcies a un error de seguretat, han sortit a la llum l’intercanvi de correus electrònics de dos diputats que revelen unes pobres persones obligades a empresonar els seus sentiments pel bé del partit. A continuació publiquem alguns extractes d’aquestes missives canviant-ne els noms dels interlocutors. Si és fessin públics, no només es veurien condemnats a abstenir-se de veure l’objecte del seu desig i abjurar de les seves idees sinó, molt pitjor, renunciar a dietes i al cotxe oficial.

Diàleg de missatges entre Xavier Borra (Partit dels Conservants) i Elisabet Casa (Unió del Poble)

“Estimada, t’acabo de veure per la televisió i has anomenat el meu partit corrupte amb tanta passió, he decidit que no vull viure sense tu. La força amb què dedicaves insults als meus companys amb aquella determinació han fet que hagi estat a punt d’escriure un comunicat a twitter declarant la meva passió. Però, ai las, en C.T., que seu a l’escó de la meva dreta estava espiant, i he hagut d’acabar la frase substituint el teu nom per les sigles del partit.

Et desitja, el teu votant secret

“Demagog de la meva vida,

Des que vas fer aquell discurs neoliberal, que no te’m puc treure del cap. De vegades penso que hauríem de deixar la política per ser lliures. La meva vida s’ha convertit en un grup mixt de sentiments. No sé si els teus són sincers.

Espera la teva resposta unilateralment,

E.T.”

“Porta giratòria del meu cor,

I tant que són sincers. El menyspreu amb què t’anomeno anticapitalista reflecteix la passió que sento. Sí, jo també he estat temptat d’impulsar una moció de censura contra aquest sistema que ens té oprimits i vull declarar amb veu forta la meva entesa amb tu. Mentre no arriba el moment, vine avui a casa a sopar. Avui toca llagosta, però les teves conviccions són el més important per a mi i a tu et prepararé una torrada.

Espero que poguem arribar a votar junts

“Oh, míting meu,

Res no m’agradaria més que passar la vetllada amb tu (tret potser que fer un curset de rus, agafar un vol a Moscou, agafar una màquina del temps i assistir a un míting de Lenin), però aquesta nit estic presonera de la comissió del partit. Oh, com odio aquests grillons polítics que ens impedeixen estar junts. Envia’m un whatsapp amb la teva corbata, perquè no et trobi tan a faltar.

Penso en tu a cada ple.

“Oh, que n’ets maquiavèl·lica,

Aquest matí he descobert amb estupor que en comptes d’anar a la comissió, en realitat vas sopar amb H.M. del Partit del Mig. Sé que no va passar res, perquè ja que fa anys que tenim micros a tots els gerros de flors del restaurant del costat del Parlament, (les gravadores es veien massa), però està clar que flirtejaves amb ell. Què li veus? Ja sé que és més alt i populista que jo, però pensa que no t’aguantaria una investidura. Em vas dir que donaries suport a l’estatut que aprovés el parlament del meu cor, i m’has traït. I em sento decebut per l’engany i envejo la teva hipocresia.

Has faltat al teu programa”

“Desconfiat elector de sentiments,

Jo et vaig adjudicar el meu amor a dit, i m’ho pagues amb els teus gelos? No menteixo a ningú amb tanta fredor com a tu, i això hauria de ser prova del teu amor. La teva desconfiança m’afalaga, però ja et vaig dir que jo vull tenir llibertat. T’ho vaig dir quan em vas proposar presentar-me als teus padrins dins del partit. Espero que ho entenguis. Si no, crec que ens hauríem de prendre unes jornades de reflexió.

Considera’m una urna. Tu tries.

“Oh estimada,

Perdona el meu rampell. He estat massa impulsiu, i no vull perdre la nostra aliança. Ja fa temps que la meva passió va superar el tres per cent. I aquesta tarda, tot just després de la sessió d’avui, m’he esquitllat a la sala de plens a acaronar el teu escó. Sí, el primer de la cinquena filera, per sentir el teu caloret.

“Benvolgut diputat,

no ha estat la meva escalforeta, el que has sentit, sinó de la del meu company de partit Ramón, amb qui em vaig intercanviar l’escó fa més d’una setmana, perquè té incontinència i ha d’estar més a prop del lavabo. Pensava que hauries notat el canvi, però veig que no. La teva falta d’observació et delata. Dona per trencades les negociacions. El meu cor no pot suportar canvis en el mandat democràtic.

PS. Per cert, demà ens veurem a la comissió de la nova llei. He proposat quedar al restaurant a les 13h. Aprofitem els micròfons que teniu posats, que menjant l’arròs és un rotllo prendre notes.”

Feliç dia del guionista emprenedor

Sempre que em quedo temporalment sense feina, intento fer les quatre trucades o missatges de rigor per donar a conèixer que un servidor està disponible per a feines de guió, redacció o de fet, qualsevol altra tasca relacionada que impliqui una retribució. No es pot dir que sigui una comesa gaire feixuga, especialment per als que tenim l’agenda social d’un Moai. El fet que sigui una feina breu explica que sigui tan infructuosa. Qui ja et coneix i et vol, et truca tant si tens feina com si no. Però quan apliques l’absurda lògica de la rifa de Nadal no et queda altre remei: “Però, i si toca?”

Quan això està fet, només queda fer una cosa, i aquesta és posar-se a escriure. El què? Aquell projecte personal o un projecte que pot agradar a les productores? Meeec. Pregunta trampa, perquè sovint acaben sent el mateix.

El fet és que la nostra cultura mediàtica lloa incondicionalment la figura de l’emprenedor cada cert temps. Es un efecte secundari del capitalisme, que en èpoques de poca feina, troba l’exemple a seguir d’aquell empresari, que ha aconseguit l’èxit econòmic gràcies al seu esperit aventurer, a reinventar-se un mateix, etc. Clar, en un país on l’esperit aventurer sempre ha estat encarnat per l’especulador de torn que fot un “pelotaso” immobiliari, o el parent que posa un frankfurt, no nego que un jove que hagi creat la seva startup i hagi triomfat a Silicon Valley mereix admiració. Que després ens adonem que al mercat no hi ha lloc per a tants emprenedors, i que perquè uns triomfin, molts s’hagin d’estampar contra la paret del fracàs -i en algun cas, de la riota- , no treu que sigui un fenomen recorrent.

El que no es diu mai és que hi ha professions formades gairebé completament per emprenedors, i entre aquests hi ha la de guionista. Els que escrivim per als mitjans ens hem de vendre i reinventar-nos, sense garantia d’èxit. La prova són els milers de projectes als calaixos (avui en dia virtuals) que mai es faran, i les hores invertides que mai veuran cap mena de retribució.

Per això he decidit fer-me un homenatge i decretar el dia del guionista emprenedor, o sigui, jo i tots els altres guionistes que, quan per raons voluntàries o involuntàries es troben amb una mica de temps, penquen amb un ull a la pantalla i l’altre al telèfon.

Feliç dia del Guionista Emprenedor! Demà ho tornaré a celebrar.

El guionista se’n va de rodatge

Transform My Meal. Episodi 10 gravat a Val d’Isère, França. Produit per Media 3.14 per a Olympic Channel. (olympicchannel.com)

Fer un tipus de feina de vegades t’ajuda a millorar en una altra.

Una de les darreres experiències professionals més educatives ha sigut estar present en gairebé tot el procés d’un programa com a redactor: I en aquest cas la feina d’escriure per mi ha estat la menys important.

Contactar amb els persones a gravar, treure la pols de l’alemany i el francès, preparar les entrevistes, anar a agafar un avió amb l’equip de rodatge, fer alguns tràmit (permisos, llogar una furgoneta, pagar el menjar), contactar la gent i fer les entrevistes, intentar solucionar imprevistos, pactar solucions improvisades, tornar amb el material rodat, visionar-lo, ficar-se a la sala d’edició amb el muntador i alhora acabar el guió per gravar les veus en off, fer els canvis,  i veure’n el resultat final.

Aquesta va ser la meva experiència en tres dels episodis del programa Transform My Meal per a l’Olympic Channel, gravat aquest estiu i que ja es poden veure. Són uns programes curtets d’uns 10 minuts, amb un format molt tancat. En canvi, la seva petita dimensió ajudava a estar present durant gairebé tot el procés. No cal dir que entendre’s i tenir bon ambient amb l’equip va fer que l’experiència fos genial, més profitosa i sí, divertida. Consell: quan hi ha coses que no saps i preguntes, la gent t’ajuda.

Aleshores t’adones de les repercussions d’allò que escrius, encara que siguin preguntes que ni tan sols se sentiran al programa, i t’aporta una intuïció que no tenies abans. Per a un guionista, tenir la capacitat d’imaginar com sortirà una cosa en el moment d’escriure és essencial, i si el que imagines s’assembla a la realitat, jo crec que tens un do. Dir que jo l’he assolit potser seria massa, però crec que m’hi acostat una mica més.

Ah, i si us agrada la cuina o l’esport i teniu deu minuts, feu un tastet de Transform My Meal a l’Olympic Channel.

Només per a guionistes: algunes consideracions (potser incòmodes) sobre escriure gratis

shopping-754512_1280Per mi un escriptor no és aquell que es guanya la vida escrivint, sinó aquell que escriu perquè li agrada. Cal tenir-ho en compte per entendre el punt de vista d’aquest article.

I és que escriure de franc no és cap problema. Està clar que tots ho fem des del moment que aprenem a ajuntar lletres en algun moment de la nostra primera infància i des d’aleshores no hem parat. És més, si el nostre principal motiu són els diners segurament no som veritables guionistes, o escriptors. Hi ha molts altres motius per fer-ho: per teràpia, per expressar-se, per aprendre’n, per sensibilitzar, per educar, per realitzar-se, per viure altres vides, o senzillament per passar-ho bé… Qualsevol d’aquests és tan o més digne que fer-ho per guanyar diners. I penso que un veritable guionista o escriptor escriurà encara que hagi de guanyar-se les garrofes (potser a desgrat) amb una altra feina. De fet, potser no tindrà altre remei, perquè la veritat és que:

(llegiu l’article sencer a guió.cat)

FEMALE NOIR – EL TRIOMF DE LES DONES POLICIA

Teniu temps, guionistes, serieaddictes i altres companys de l’audiovisual? Ho dic perquè aquest post és el més llarg que he escrit mai i segurament els meus companys de redacció em mataran, però si us apassionen les sèries policíaques com a mi potser potser encara en traureu alguna cosa de profit o d’interès. Preparats per a un breu viatge pel Female Noir?

Introducció: la poli valenta

Mireu aquest breu trailer (39 segons) de la primera temporada de Happy Valley. Em sap greu la manca de subtítols, però crec que que és la manera més ràpida de conèixer la protagonista: paraules com “forty-seven”, “divorced”, “sister”, “heroin addict”, “two grownup children, one’s dead, the other one doesn’t speak to me”, “grandson” s’entenen força… i, juntament amb les imatges, dibuixen molt bé el personatge.

Com presentem un personatge en un guió en una sèrie d’èxit? Rarament tenim l’oportunitat de llegir-ho. Per sort, aquesta és una d’aquestes vegades. Aquí teniu primera part de la primera pàgina del guió del primer capítol… Llegeix l’article sencer a GUIÓ.CAT

Storytelling!!!

M’hi he resistit. Ho juro. Però no puc més, ho he de deixar anar: quina enveja em foten els anglesos i americans!

Em fan enveja. I no enveja sana, no. L’enveja no és mai sana. (Quin hipòcrita es va inventar el terme?) No, jo sento enveja podrida, com són totes les enveges. És així i no puc fer-hi res.

Cantaven els Lax’N’Busto que els hauria agradat ser de New Jersey en lloc de El Vendrell (suposo que per l’Springsteen). Doncs a mi de vegades em passa el mateix, que m’agradaria poder haver viscut a Gran Bretanya o els Estats Units per accedir abans a segons quines històries. Malgrat tot, estic content que de totes les llengües petites m’hagi tocat el català, que li ha donat tanta importància a les traduccions. Sense aquestes no hauria pogut consumir quantitats ingents d’Àgatha Christie als 13 anys en la meva llengua, o meravellar-me amb una història com El Senyor dels Anells. Ni segurament hauria descobert les sitcoms de la BBC que TV3 solia emetre als 80 i 90…

Aquest post continua a guió.cat

No et gastis un duro en software per escriure el teu guió

Sembla que la terra hagi de fer un altre quart de volta al sol perquè jo m’animi a escriure al blog. Em consola pensar que degut al baix nombre de lectors, tampoc faig patir ningú. No, espereu. Això no consola gens.

Anem per feina

Durant anys i panys Final Draft ha estat el gran referent de software per escriure guions. És un programa que pesa unes desenes de MB i un absurd preu que deu rondar els 250 dòlars. És un programa dels Estats Units que curiosament, entre els seus nombrosos correctors ortogràfics, hi ha el de català.

Però ni que contingués el diccionari Català Valencià Balear, moralment no valdria el preu que li han posat.

La compaginació d’un guió no és res de l’altre món

La presentació formal “estàndard”* d’un guió, posem de cinema, no és física quàntica. Mentre el guió s’adigui al format (mida i tipus de lletra, espaiat, sagnat i marges) que normalment esperen els lectors relacionats amb la indústria, qualsevol pot escriure un guió amb el Word, el LibreOffice o una màquina d’escriure –si és que en troba cap d’operativa–.

Cert,  programes com ara el Final Draft depassen el que fa un processador de text normal. Tot és més fàcil, no t’has de barallar amb qüestions de format, sovint inclouen hi ha un sistema de “targetes”, per poder escaletar el guió de la teva pel·lícula (o capítol de sèrie, o drama de ràdio, etc), ofereixen maneres per treballar a distància i també hi ha eines de producció, (que de fet, un guionista no té per què utilitzar).

Però la base d’aquest programes és sempre la mateixa: un processador de text amb alguns estils predeterminats de fàbrica perquè el guionista decideixi què és el que està escrivint  (nom d’un personatge, una descripció o acció, l’encapçalament d’una seqüència, una transició…) i així li apliqui el format particular (sobretot la tabulació i l’interlineat anterior i posterior). Òbviament, això és una bestiesa. I si no us ho sembla ara, ho farà en acabat de llegir l’article.

En fi, que tot i que aquests programes fan altres coses (numeració de pàgines, revisió ortogràfica, i altres complements), la gran majoria de programes d’escriptura de guions no deixen de ser un “word” adaptat.

El final del Final

Jo creia que Final Draft seria el rei del mambo pels segles dels segles en l’escriptura de guions, almenys fins fa poc, quan un article a guió.cat de l’Eduard Sola em va descobrir l’estupendu Fade In, un altre programa d’escriptura de guions que fa el mateix que el Final draft, però a una cinquena part del seu preu (50$).Fins i tot en alguns aspectes em sembla millor… Em vaig plantejar adquirir-lo.

Però ep, guardeu la cartera! Almenys m’ho vaig plantejar fins que navegant per internet (amb el mai prou valorat objectiu de perdre el temps), vaig topar-me una cosa que es diu Fountain, creada fa alguns anys.

Que treballi l’ordinador, coi

Que què és això? Doncs no és cap programa, sinó un “llenguatge” per escriure guions. Si feu una miradeta a la web de Fountain ho trobareu ben explicadet en anglès… No, no, no. No feu clic encara, perquè jo us en faig cinc cèntims.

Es veu que algú va pensar –i molt ben pensat– que per què ens hem de gastar una morterada en un ordinador amb l’últim processador, si encara li hem d’anar dient quin “estil” toca. Coi, amb un processador de quatre nuclis i més memòria que un elefant amb assumptes pendents, un ordinador ens hauria de fer la declaració ell solet, anar a comprar, treure el gos a passejar i, naturalment, passar-nos el nostre guió a net. I precisament en això es basa Fountain: en què escriguem un guió sense capficar-nos en el format, que quan acabem, l’ordinador ja s’encarregarà de fer-ho.

A la web de Fountain podem escriure-hi nosaltres mateixos i veure com funciona el llenguatge

I com sap l’ordinador quan escrivim el nom d’un personatge (per escriure’l a quatre polzades i mitja del marge esquerre) o estem escrivint una acció (que ha d’omplir tots els marges)? La idea és tan senzilla que fa riure, mentre a tots aquests programes tan cars els hauria de fer vergonya no haver-hi pensat.

Fes servir el programa que vulguis, i deixa’t de mandangues

Es tracta en escriure el guió de la teva vida en QUALSEVOL PROCESSADOR DE TEXT. I quan dic qualsevol, dic qualsevol, incloent-hi el bloc de notes del “windows”, o fins i tot en el mòbil, si ens agafa inspirats en el lavabo, per exemple. Si ho fem bé, no ho haurem de passar a net ni res.

L’única condició és que quan escrivim les parts del guió mantinguem algunes convencions molt elementals: que escrivim el nom dels personatges en majúscula, que comencem les seqüències amb un Int. o Ext., ens recordem de prémer la tecla retorn per canviar de paràgraf, i poca cosa més. No res que qualsevol guionista no faci ja per sistema. És a dir, que fem servir el programa per escriure i ens oblidem de marges, paginació, etc, etc. I quan acabem d’escriure la nostra gran obra (com si fos tan fàcil, ha ha), ho gravem en format de text .txt.

I per l’ordinador és bufar i fer ampolles agafar aquest text i tatxan! – convertir-lo en un guió perfectament formatejat, compaginat i numerat. I amb  portada i tot.

La principal virtut de Fountain és ser un “llenguatge” (i no especialment complicat). No té programa propi. Si ja tens algun d’aquests 30 programes (incloent-hi el Final Draft, Fade IN o d’altres) el més probable és que puguis importar el text que has gravat com a “.fountain” i el veuràs compaginat a la pantalla. Però és que no cal ni programa: aquesta web t’ho fa de franc. Li penges el teu arxiu de text net, i et torna un preciós arxiu pdf ben formatat amb el teu guió.

I també escaleta en “fountain”

Que us pensàveu que els guionistes darrere d’això no hi haurien pensat? Prou sabem que la feina de guionistes sovint és passa escrivint sinopsis, tractaments i escaletes, que no pas accions i diàlegs. Aquest article (in English again, sorry) precisament explica com fer-ho. Naturalment, aquest llenguatge té previstos alguns ajustos per si cal forçar les coses. Però el cas és que segurament no caldrà ni mirar-ho.

És d’una senzillesa espaterrant.

I a córrer, tu.

* Qui diu format “estàndar”, diu format nordamericà de Hollywood

El caloret del verano apreta de valent (Recursos a internet per esquivar errors lingüístics)

rita-y-camps
Rita Barberà: va ser la calor de l’estiu que va afectar el seu valencià?

Quina calda. No són ni les onze del matí i “el caloret del verano”, com diu la Rita Barberà, es fa sentir. O “la calor apreta”, com diu alguna vegada el Tomàs Molina a TV3. Naturalment, no existeixen ni “EL caloret” ni el verb “apretar” al DIEC, ni al diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, els dos diccionaris de referència pel que fa al català normatiu. Aviam, qui té boca s’equivoca. I alerta, que una institució com TV3 faci servir el verb “apretar” potser és perquè n’accepta alguns usos en la llengua oral.

Però no.

 

Un dels dos ha dit “el fred apreta”. Fins i tot els més grans s’equivoquen.

O com a mínim això ens diu l’ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i una altra gran eina de referència. Avisa que el verb apretar no és acceptable en català, que hem d’utilitzar “estrènyer, collar, prémer, pitjar, clicar, pressionar, intensificar, fer força, ajustar, tibar, atapeir, burxar, etc., segons el context”. I mostra algunes frases d’exemple, com ara “Avui el sol pica o crema”, però ai las, no ens diu que hem de fer amb la calor.

En canvi l’Optimot, una web de consultes de la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat, ens remet al Diccionari Castellà-Català d’Enciclopèdia Catalana. I ens diu que l’equivalent al castellà “apretar” pel què fa al fred i la calor, és “13 (el calor, el frío) refermar; recruar; intensificar-se pron.”

Però podem ser més creatius. I mirar altres diccionaris, com ara el Diccionari de Sinònims de Frases Fetes, que si us descarregueu en pdf i feu una cerca amb “calor” o “calorós” us trobareu interessants frases com “fer uns dies forts/un temps fort”, “coure-s’hi ous”, “ésser un foc etern”, “ésser un forn”…

També ens dirà que “apretar” és incorrecte (només acceptat per alguns diccionaris) el corrector automàtic Languagetool, tant si l’instal·lem en el LibreOffice com si l’utilitzem en línia. I fins i tot ens suggerirà alternatives.

Hi ha molts altres recursos més especialitzats com el Termcat, i altres que crec, tanmateix, que com a escriptors o guionistes podem obviar. De fet, per dir que farà calor val més ser creatius i inventar-nos expressions com “se’ns escalivaran els pebrotets” o manllevar-les dels altres, com ara “Bullirà el mar com la cassola en forn” (Ausiàs March), “això és un infern” (Imitador de Rambo*)  o “ens estem rostint” (pollastre a l’ast).

Sempre que no fem servir el verb apretar, clar.

Una recomanació: per a feines importants, si volem deixar el nostre text net d’errors lingüístics, l’únic detergent que ens garantirà la brillantor és contractar un corrector professional. Però pel que fa a la resta, una miradeta als diccionaris no fa mal.

* Això de “esto es un infierno” sembla que no ho va dir mai en John Rambo a les seves pel·lícules, sinó el seu imitador a “Esta noche cruzamos el Mississipi”, el programa nocturn presentat per Pepe Navarro als 80 i emès a Tele 5.

La ciència ficció d’avui, la telenovel·la de demà

Any 2050… La terra és un abocador superpoblat, on els habitants han de dur màscares, hi ha falta d’aliments i els països es barallen per les darreres gotes de petroli en una societat governada per governs quasi totalitaris, dominats per grans corporacions, …

És una de les distopies més comunes de la ciència ficció. Tot i que cada vegada que llegeixo els diari em sembla més proper. Com en direm quan sigui veritat del tot? Ciència-veritat? Potser quan mirem un telenovel·la, hi veurem un Blade Runner o un Mad Max…

Mentrestant, comptem els milers de litres de petroli extrets cada segon.