Portada » General » Pàgina 2

Categoria: General

FEMALE NOIR – EL TRIOMF DE LES DONES POLICIA

Teniu temps, guionistes, serieaddictes i altres companys de l’audiovisual? Ho dic perquè aquest post és el més llarg que he escrit mai i segurament els meus companys de redacció em mataran, però si us apassionen les sèries policíaques com a mi potser potser encara en traureu alguna cosa de profit o d’interès. Preparats per a un breu viatge pel Female Noir?

Introducció: la poli valenta

Mireu aquest breu trailer (39 segons) de la primera temporada de Happy Valley. Em sap greu la manca de subtítols, però crec que que és la manera més ràpida de conèixer la protagonista: paraules com “forty-seven”, “divorced”, “sister”, “heroin addict”, “two grownup children, one’s dead, the other one doesn’t speak to me”, “grandson” s’entenen força… i, juntament amb les imatges, dibuixen molt bé el personatge.

Com presentem un personatge en un guió en una sèrie d’èxit? Rarament tenim l’oportunitat de llegir-ho. Per sort, aquesta és una d’aquestes vegades. Aquí teniu primera part de la primera pàgina del guió del primer capítol, que podeu llegir o descarregar-vos a la biblioteca de guions de la BBC.

M’he pres la llibertat de traduir el fragment al català. (Sigueu benevolents, he anat ràpid) Són precisament els primers segons de la sèrie, i, encara que no vingui gaire a tomb en aquest article,  em semblen molt il·lustratius de com es presenta un personatge des del primer moment i decom la guionista Sally Wainwright se salta a la torera les «normes» de guió. Sí, especialment les normes que ens diuen que no es poden acotar coses que no es poden mostrar per pantalla, com el caràcter o l’àura que desprèn un personatge: «Però té un aire pacífic, reconfortant i femení, malgrat la despendre una forta impressió de tocar de peus a terra. Potser somriu educadament en preguntar…». O bé com usa la fórmula prohibida «veiem…» Que cadascú n”extregui la seva conclusió: la meva és que primer ve una bona història, i després les normes. D’altra banda, és important recordar que Actriu i Guionista ja havien treballat plegades abans.  Si us veieu amb cor amb l’anglès, recomano la lectura del guió sencer, i evidentment veure la sèrie sencera.

 

Les dones es fan fortes en el gènere negre

Sgt. Catherine Cawood, de «Happy Valley» (creada per Sally Wainwright, interpretada per Sarah Lancashire, 2012-2016).  Professional, imparable i pràctica, és una de les protagonistes més fortes del Noir, al preu de ser la que més bufetades de la vida ha rebut: divorciada i amb una filla morta per suïcidi, com a resultat del trauma d”una violació. Cawood viu amb la seva germana ex-heroïnòmana i alcohòlica. Es fa càrrec del seu nét amb el neguit constant que hagi heretat la personalitat psicòpata del seu pare. (Sí, el que el va engendrar durant la violació) Precisament la sèrie comença en sortir de la presó aquesta joia d”home. Malgrat els extrems, el realisme està portat al límit i l”empatia està assegurada. Dues temporades i continua.

Què tenen de característic les dones policia en les sèries del segle XXI? La Sgt. Cawood és només un exemple … I per cert, per què m’he empescat això del Female Noir? Doncs perquè després d”escriure a google “Woman Noir”, em sortien imatges de noies en tota mena de roba interior negra. I francament, em distreu una mica. Parlant més seriosament, jo havia fet una cerca fugaç a Google amb les paraules Female Noir, perquè semblava el terme més aproximat al gènere i donant per fet que algú ja el devia haver fet servir. En canvi, aquestes dues paraules (separades, enlloc he vist el terme exacte) m’han remès a articles sobre escriptores de novel·la negra i/o sobre el públic femení del gènere.

 

És que ningú més s”ha adonat d”aquest interessantíssim fenomen dels anys recents: l”auge de les dones policia a l”onada de sèries procedimentals dels darrers anys? Segur que sí, però com a guionistes potser valdria la pena dedicar-hi una mica més que un cop d’ull superficial. No és que les protagonistes femenines s’hagin assegurat un nínxol dins el gènere, és que s’han fet seva les sèries d”èxit del gènere en els darrers anys, almenys en l’àmbit europeu. Almenys això és el que he tret de sis sèries dels darrers anys: «Forbrydelsen» (Dinamarca), «Bron/Broen», (Dinamarca/Suècia), «Broadchurch», «No Offence» i «Happy Valley» (Gran Bretanya) i «The Fall» (Irlanda, Gran Bretanya) Podien ser unes altres sèries, segurament, però aquestes són les que he vist i, a més, gaudeixen de bona crítica i premis. Totes coincideixen que una dona policia n’és protagonista absoluta, o bé té una rellevància especial en el tàndem protagonista (Bron, Broadchurch), o fins i tot comparteix protagonisme amb l’assassí que persegueix (The Fall). Em direu que he descobert la roda, que d’investigadores n”hi ha des que Agatha Christie es va inventar Miss Marple, i que les dones policies fa anys i panys que es mouen per la pantalla. I teniu raó. Però jo les excloc d”aquesta etiqueta del Female Noir, i us ho explicaré després de veure’n alguns exemples:

Els precedents

En efecte, les dones polis ni són exclusives d’ara, ni d”Europa, ni de les sèries de televisió. Quatre exemples comptats:

Cagney & Lacey. 1981-88

Cagney & Lacey (EEUU) 1981-88, creada per Barbara Avedon i Barbara Corday, interpretades per Tyne Daly i Sharon Gless. Emesa per TV3, en aquesta sèrie  –que d’alguna manera seguia les roderes de Hill Street Blues– una parella de dones policia ha de demostrar la seva vàlua en un món d’homes.

The Closer, USA. 2005-12
The Closer (EEUU) 2005-2012, creada per James Duff, Michael M.Robin i Greer Shephar, i amb Kyra Sedwick interpretant Brenda Leigh Johnson, la subcap d’una unitat policial de Los Angeles amb la principal habilitat l’art de la interrogació. ( «The Closer» ve del verb close, és «la tancadora» de casos. Tants episodis mirant-me-la i no he sabut fins que no he mirat la Wikipedia)
Julie Lescaut (França) 1992-2014

Julie Lescaut (França), interpretada per Véronique Genest i creada per Alexis Lecaye. Els seus llargs episodis, pràcticament TVmovies, també apuntaven la vida privada d’aquesta policia. També emesa per Televisió de Catalunya, se’n va fer capítols durant –agafeu-vos fort– 22 anys!!! (des del 1991 fins al 2014).

 

Fargo (USA) 1996

Fargo (EEUU), el  film de culte dels germans Cohen protagonitzat per Frances McDormand, que es van endur l’Oscar pel seu paper de la cap de policia embarassada Marge Gunderson. Com en d’altres tipus gèneres i personatges propis del cinema, ha passat el relleu a la televisió, amb una sèrie homònima.No enumero més, senzillament perquè no acabaríem. I pel mateix motiu ometo expressament les dones policies literàries  (amb permís de la nostra companya Mireia Llinàs i la seva investigadora Nora Prim). I he de confessar que, tot i que sóc aficionat del gènere policíac, si digués que en sóc un expert em creixeria el nas fins el punt de perforar la pantalla de l’ordinador.

 

Què tenen de nou aquestes policies?

DC Dinah Kowalska (Elaine Cassidy), DS Joy Freers (Alexandra Roach) and DI Vivenne Deering (Joanna Scanlan), destaquen com a co-protagonistes de «No Offence» (2015), sèrie creada per Paul Abbott sobre un equip de policia a Manchester. Tres dones que representen tres arquetips de policia: la cap bregada amb recursos, la detectiu obsessiva i protectora, i la nouvinguda que aprèn ràpid. Molts personatges i situacions destil·len el caràcter gamberro del creador de «Shameless». La segona temporada està encarregada.

Per què tinc la barra d’encunyar el «Female Noir», doncs? Què tenen d’especial aquestes dones policies, que no tinguin les anteriors? Potser la principal diferència ve del «Noir», perquè se solapa en part amb el Nordic Noir, és a dir, d”aquest estil complex, realista i sòrdid que aprofundeix com no s”havia fet abans en el dolor i sentiments de víctimes, i fins i tot en els dels seus botxins. Això les distingeix de totes les sèries policials anteriors, molt menys aspres, molt més lleugeres en aquest sentit. El Female Noir, poques vegades veurem una policia feliç, o satisfeta. Són heroïnes sense gaires motius per riure. No són les úniques a mostrar les seves ombres: aquestes sèries recullen l”esperit dickensià de mostrar les parts més fosques de la societat. (Presons, drogadicció, prostitució, esclavatge sexual, corrupció). Però a més d”aquest “Noir”, hi ha altres característiques. 1. Les dones protagonitzen sèries de TV. Pot semblar una obvietat, però el metratge llarg i continuat d”una sèrie és ideal per aprofundir en un personatge amb complexitat. 2. Són les clares protagonistes (o com en el cas de Broen o Broadchurch,  coprotagonistes, però mai amb un pes inferior al del seu company)

3. Són Policies. En majúscules. La investigació policial és la seva primera vocació, formació i dedicació professional. Ni detectius, ni forenses, ni –molt menys– aficionades. 4. Són personatges complexos amb grans punts febles i traumes, sovint una història fosca.  (Sí, això es podria dir de gairebé tots els detectius) 5. S’enfronten a un sol cas i a un enemic en tota la temporada. Un psicòpata o tocat de l’ala que a més, resulta ser en tots els casos un home. 6. La trama les porta al límit físicament i mentalment: passen nits en blanc, són colpejades, pràcticament apallissades (en una entrevista, Sally Wainwright parla de la polèmica per la violència que rep la protagonista de Happy Valley en un capítol concret). La sola obsessió amb el cas les duu a l’extenuació. I també s’accentua l’arc del personatge en comparació amb sèries de trama autoconclusiva. El final de l’última temporada de Forbrydelsen és un exemple extrem que vaig tenir la sort de comentar personalment amb Soren Sveistrup… Bé. S’ha de veure. 7. La seva dedicació a la feina policial perjudica la seva vida privada (familiar, sexual…)

Els homes que estimaven les dones fortes

Sarah Lund, (Sofie Gråbøl), potser la primera del Female Noir. És la poli danesa que per investigar l’assassinat d’una noia deixa marcir una nova relació amorosa i empitjora els lligams amb el seu fill adolescent a Forbrydelsen (2007-2012), sèrie de tres temporades creada per Søren Sveistrup i coneguda internacionalment com The Killing. Va esdevenir model en molts sentits: model de producció exportable d’un país petit en versió original, model de «Nordic Noir», model protagonista femenina… En la seva Masterclass a Barcelona (GAC – SGAE), Sveistrup va explicar als guionistes catalans que va defugir expressament la dona perfecta a casa i a la feina. El jersei que duia tothora Sara Lund va acabar caracteritzant-la tant com el bastó al personatge de House.

A més  d’aquestes característiques, i d’altres referents del gènere, relacionats amb la trama i el to (ens hi podríem estar tota la vida) hi ha altres trets compartits, si no per totes aquestes sèries, sí per la seva majoria. El que més em sobta és que, tot i que les protagonistes són dones, els seus creadors són homes: Broadchurch (Allan Cubitt), No Offence (Paul Abbott), Bron/Broen (Hans Rosenfeldt), Forbrydelsen (Søren Sveistrup).  Happy Valley (creada per Sally Wainwright) n’és l’excepció. I em sobta doblement per l’abundància d’escriptores best seller de novel·la policial en el món nòrdic i anglosaxó. M’aturo abans d’aventurar-ne les causes, però m’arriscaré a dir que no és pas per falta de talent.

Aleshores, per què els homes trien protagonistes femenines? Per arribar a més públic? No ho crec, almenys no directament. Per militància feminista? Tampoc ho penso, almenys no activament. Per que aporten més conflicte o riquesa en el personatge? Crec que ens hi acostem.

Les dones policies funcionen més bé que els homes?

Gillian Anderson és la Inspectora Stella Gibson a «The Fall», creada per Allan Cubitt, una policia especial amb molts trets típicament de tipus dur: incloent una extrema alienació sentimental, alta activitat sexual deslligada emocionalment, una introversió galopant, i  l’obsessió pròpia del detectiu. Aquest perfil ajuda a el paral·lelisme amb la trama l’assassí: Paul Spector (Jamie Dornan). Ambdós fils argumentals (o un sol fil, però vist per la protagonista i l’antagonista) són el concepte original que aporta aquesta història, especialment interessant en la seva primera temporada.

La pregunta del milió. Fa dècades la resposta era més clara: les dones policia aportaven més conflicte perquè es movien en un entorn absolutament masculí. Havien de demostrar la seva vàlua. Ara aquest argument ja no sembla tan important. Malgrat que no ho sembli a la nostra realitat, en el Female Noir gairebé cap personatge s’estranya de veure una cap de policia, o posa en dubte la seva capacitat. Cap dels seus subordinats masculins ho fan servir per expressar altres greuges. Mai és font de conflicte extern.

Clau 1: L’empatia amb la víctima femenina

Ellie Miller (Olivia Colman), juntament amb el seu company Alec Hardy (David Tenant) a «Broadchurch» (creada per Chris Chibnall). Al final de la primera temporada el cas acaba desfent la seva aparent normalitat familiar. («How could you not know» «Com podies no saber-ho?», una rèplica que recordaran els fans de la sèrie) Potser ens trobem amb el cas d’arc de personatge més pronunciat de totes les dones policia en només sis capítols. Nota: us heu fixat que les sèries policíaques del Noir britànic rarament tenen lloc a Londres?

Ara bé, això potser canvia quan mirem les víctimes. No és gratuït que en Female Noir aquestes siguin sovint dones –i nens– víctimes de segrest, maltractament, violació, proxenetisme…  Intento ser objectiu i  imaginar-me la mateixa sèrie amb un policia masculí. Per molt que ho intenti, el vincle no és el mateix, perquè en el cas d’una dona policia, aquest vincle pot funcionar en ambdós sentits –tant si la víctima és un nen, com una dona– i multiplica l’empatia de l’espectador (Jo intento comparar-ho amb el vincle d’Olivia Benson, la co-protagonista de «Ley y Orden: Unidad de Víctimas Especiales» amb les víctimes, però deixant-lo créixer al llarg de tota una temporada. Al seu costat, l’obsessió d’Horacio Kane amb les víctimes infantils a «CSI Miami» ratllava la comèdia: una opinió personal, esclar)

Clau 2: la dona amb trets masculins

Saga Norén (Sofia Helin) , part sueca del tàndem escandinau de «Bron/Broen» (2011-), creada per Hans Rosenfeldt. Amb símptomes d’asperger, Saga se situa en l’extrem més asocial de totes les altres protagonistes policies. En comparteix, però, la constant del gènere: la persistència o obsessió en un cas que, com sempre, la duu a ella –i en aquest cas, especialment al seu company– al límit de la bogeria.

És un motiu més subtil, si voleu, però moltes d’aquestes dones policies que veiem adopten trets tòpicament masculins: són pràctiques a extrems, algunes vegades amb certa deixadesa, mentre que alhora conserven intacta la seva feminitat a través d’altres característiques. I això aporta un contrast afegit molt més ric i interessant que la dona perfecta (com explicava Søren Sveistrup sobre Sara Lund), o extremadament sensible, que dedica més estona al seu look,  decoració… Pensem precisament en l’actitud de les polis nòrdiques: Sara Lund de «Forbrydelsen» o Saga Norén de «Bron», dures, obsessives fins al punt de deixar de costat la família. D’igual manera, em resultaria igual interessant un policia masculí amb alguns trets tòpicament femenins: alta sensibilitat, mà esquerra amb els nens, alta capacitat empàtica i de plorar… sense que resulti en un estereotip. Estigueu al cas i aviat veureu com el Female Noir inclou homes.

I a casa…

El fenomen continua ja des de fa anys sense senyals cara de voler aturar-se, en tot cas d’evolucionar. I si heu arribat fins aquí com a guionistes, professionals de l’audiovisual, aficionats del gènere o senzillament espectadors, les vostres neurones us deuen haver portat a «Nit i Dia», creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran. La sèrie ja ha conclòs una temporada i, tot i que la Sara Grau (Clara Segura) no és policia, sinó una patòloga forense, podem dir que compleix moltes característiques que he estat enumerant. Recomano la lectura de l’entrevista que va fer als autors la Gemma Rodríguez en aquest blog. I acabo, doncs, amb la pregunta:

Què en penseu: pertany “Nit i Dia” al “Female Noir”?

 

 

Storytelling!!!

M’hi he resistit. Ho juro. Però no puc més, ho he de deixar anar: quina enveja em foten els anglesos i americans!

Em fan enveja. I no enveja sana, no. L’enveja no és mai sana. (Quin hipòcrita es va inventar el terme?) No, jo sento enveja podrida, com són totes les enveges. És així i no puc fer-hi res.

Cantaven els Lax’N’Busto que els hauria agradat ser de New Jersey en lloc de El Vendrell (suposo que per l’Springsteen). Doncs a mi de vegades em passa el mateix, que m’agradaria poder haver viscut a Gran Bretanya o els Estats Units per accedir abans a segons quines històries. Malgrat tot, estic content que de totes les llengües petites m’hagi tocat el català, que li ha donat tanta importància a les traduccions. Sense aquestes no hauria pogut consumir quantitats ingents d’Àgatha Christie als 13 anys en la meva llengua, o meravellar-me amb una història com El Senyor dels Anells. Ni segurament hauria descobert les sitcoms de la BBC que TV3 solia emetre als 80 i 90…

Aquest post continua a guió.cat

No et gastis un duro en software per escriure el teu guió

Sembla que la terra hagi de fer un altre quart de volta al sol perquè jo m’animi a escriure al blog. Em consola pensar que degut al baix nombre de lectors, tampoc faig patir ningú. No, espereu. Això no consola gens.

Anem per feina

Durant anys i panys Final Draft ha estat el gran referent de software per escriure guions. És un programa que pesa unes desenes de MB i un absurd preu que deu rondar els 250 dòlars. És un programa dels Estats Units que curiosament, entre els seus nombrosos correctors ortogràfics, hi ha el de català.

Però ni que contingués el diccionari Català Valencià Balear, moralment no valdria el preu que li han posat.

La compaginació d’un guió no és res de l’altre món

La presentació formal “estàndard”* d’un guió, posem de cinema, no és física quàntica. Mentre el guió s’adigui al format (mida i tipus de lletra, espaiat, sagnat i marges) que normalment esperen els lectors relacionats amb la indústria, qualsevol pot escriure un guió amb el Word, el LibreOffice o una màquina d’escriure –si és que en troba cap d’operativa–.

Cert,  programes com ara el Final Draft depassen el que fa un processador de text normal. Tot és més fàcil, no t’has de barallar amb qüestions de format, sovint inclouen hi ha un sistema de “targetes”, per poder escaletar el guió de la teva pel·lícula (o capítol de sèrie, o drama de ràdio, etc), ofereixen maneres per treballar a distància i també hi ha eines de producció, (que de fet, un guionista no té per què utilitzar).

Però la base d’aquest programes és sempre la mateixa: un processador de text amb alguns estils predeterminats de fàbrica perquè el guionista decideixi què és el que està escrivint  (nom d’un personatge, una descripció o acció, l’encapçalament d’una seqüència, una transició…) i així li apliqui el format particular (sobretot la tabulació i l’interlineat anterior i posterior). Òbviament, això és una bestiesa. I si no us ho sembla ara, ho farà en acabat de llegir l’article.

En fi, que tot i que aquests programes fan altres coses (numeració de pàgines, revisió ortogràfica, i altres complements), la gran majoria de programes d’escriptura de guions no deixen de ser un “word” adaptat.

El final del Final

Jo creia que Final Draft seria el rei del mambo pels segles dels segles en l’escriptura de guions, almenys fins fa poc, quan un article a guió.cat de l’Eduard Sola em va descobrir l’estupendu Fade In, un altre programa d’escriptura de guions que fa el mateix que el Final draft, però a una cinquena part del seu preu (50$).Fins i tot en alguns aspectes em sembla millor… Em vaig plantejar adquirir-lo.

Però ep, guardeu la cartera! Almenys m’ho vaig plantejar fins que navegant per internet (amb el mai prou valorat objectiu de perdre el temps), vaig topar-me una cosa que es diu Fountain, creada fa alguns anys.

Que treballi l’ordinador, coi

Que què és això? Doncs no és cap programa, sinó un “llenguatge” per escriure guions. Si feu una miradeta a la web de Fountain ho trobareu ben explicadet en anglès… No, no, no. No feu clic encara, perquè jo us en faig cinc cèntims.

Es veu que algú va pensar –i molt ben pensat– que per què ens hem de gastar una morterada en un ordinador amb l’últim processador, si encara li hem d’anar dient quin “estil” toca. Coi, amb un processador de quatre nuclis i més memòria que un elefant amb assumptes pendents, un ordinador ens hauria de fer la declaració ell solet, anar a comprar, treure el gos a passejar i, naturalment, passar-nos el nostre guió a net. I precisament en això es basa Fountain: en què escriguem un guió sense capficar-nos en el format, que quan acabem, l’ordinador ja s’encarregarà de fer-ho.

A la web de Fountain podem escriure-hi nosaltres mateixos i veure com funciona el llenguatge

I com sap l’ordinador quan escrivim el nom d’un personatge (per escriure’l a quatre polzades i mitja del marge esquerre) o estem escrivint una acció (que ha d’omplir tots els marges)? La idea és tan senzilla que fa riure, mentre a tots aquests programes tan cars els hauria de fer vergonya no haver-hi pensat.

Fes servir el programa que vulguis, i deixa’t de mandangues

Es tracta en escriure el guió de la teva vida en QUALSEVOL PROCESSADOR DE TEXT. I quan dic qualsevol, dic qualsevol, incloent-hi el bloc de notes del “windows”, o fins i tot en el mòbil, si ens agafa inspirats en el lavabo, per exemple. Si ho fem bé, no ho haurem de passar a net ni res.

L’única condició és que quan escrivim les parts del guió mantinguem algunes convencions molt elementals: que escrivim el nom dels personatges en majúscula, que comencem les seqüències amb un Int. o Ext., ens recordem de prémer la tecla retorn per canviar de paràgraf, i poca cosa més. No res que qualsevol guionista no faci ja per sistema. És a dir, que fem servir el programa per escriure i ens oblidem de marges, paginació, etc, etc. I quan acabem d’escriure la nostra gran obra (com si fos tan fàcil, ha ha), ho gravem en format de text .txt.

I per l’ordinador és bufar i fer ampolles agafar aquest text i tatxan! – convertir-lo en un guió perfectament formatejat, compaginat i numerat. I amb  portada i tot.

La principal virtut de Fountain és ser un “llenguatge” (i no especialment complicat). No té programa propi. Si ja tens algun d’aquests 30 programes (incloent-hi el Final Draft, Fade IN o d’altres) el més probable és que puguis importar el text que has gravat com a “.fountain” i el veuràs compaginat a la pantalla. Però és que no cal ni programa: aquesta web t’ho fa de franc. Li penges el teu arxiu de text net, i et torna un preciós arxiu pdf ben formatat amb el teu guió.

I també escaleta en “fountain”

Que us pensàveu que els guionistes darrere d’això no hi haurien pensat? Prou sabem que la feina de guionistes sovint és passa escrivint sinopsis, tractaments i escaletes, que no pas accions i diàlegs. Aquest article (in English again, sorry) precisament explica com fer-ho. Naturalment, aquest llenguatge té previstos alguns ajustos per si cal forçar les coses. Però el cas és que segurament no caldrà ni mirar-ho.

És d’una senzillesa espaterrant.

I a córrer, tu.

* Qui diu format “estàndar”, diu format nordamericà de Hollywood

El caloret del verano apreta de valent (Recursos a internet per esquivar errors lingüístics)

rita-y-camps
Rita Barberà: va ser la calor de l’estiu que va afectar el seu valencià?

Quina calda. No són ni les onze del matí i “el caloret del verano”, com diu la Rita Barberà, es fa sentir. O “la calor apreta”, com diu alguna vegada el Tomàs Molina a TV3. Naturalment, no existeixen ni “EL caloret” ni el verb “apretar” al DIEC, ni al diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, els dos diccionaris de referència pel que fa al català normatiu. Aviam, qui té boca s’equivoca. I alerta, que una institució com TV3 faci servir el verb “apretar” potser és perquè n’accepta alguns usos en la llengua oral.

Però no.

 

Un dels dos ha dit “el fred apreta”. Fins i tot els més grans s’equivoquen.

O com a mínim això ens diu l’ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i una altra gran eina de referència. Avisa que el verb apretar no és acceptable en català, que hem d’utilitzar “estrènyer, collar, prémer, pitjar, clicar, pressionar, intensificar, fer força, ajustar, tibar, atapeir, burxar, etc., segons el context”. I mostra algunes frases d’exemple, com ara “Avui el sol pica o crema”, però ai las, no ens diu que hem de fer amb la calor.

En canvi l’Optimot, una web de consultes de la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat, ens remet al Diccionari Castellà-Català d’Enciclopèdia Catalana. I ens diu que l’equivalent al castellà “apretar” pel què fa al fred i la calor, és “13 (el calor, el frío) refermar; recruar; intensificar-se pron.”

Però podem ser més creatius. I mirar altres diccionaris, com ara el Diccionari de Sinònims de Frases Fetes, que si us descarregueu en pdf i feu una cerca amb “calor” o “calorós” us trobareu interessants frases com “fer uns dies forts/un temps fort”, “coure-s’hi ous”, “ésser un foc etern”, “ésser un forn”…

També ens dirà que “apretar” és incorrecte (només acceptat per alguns diccionaris) el corrector automàtic Languagetool, tant si l’instal·lem en el LibreOffice com si l’utilitzem en línia. I fins i tot ens suggerirà alternatives.

Hi ha molts altres recursos més especialitzats com el Termcat, i altres que crec, tanmateix, que com a escriptors o guionistes podem obviar. De fet, per dir que farà calor val més ser creatius i inventar-nos expressions com “se’ns escalivaran els pebrotets” o manllevar-les dels altres, com ara “Bullirà el mar com la cassola en forn” (Ausiàs March), “això és un infern” (Imitador de Rambo*)  o “ens estem rostint” (pollastre a l’ast).

Sempre que no fem servir el verb apretar, clar.

Una recomanació: per a feines importants, si volem deixar el nostre text net d’errors lingüístics, l’únic detergent que ens garantirà la brillantor és contractar un corrector professional. Però pel que fa a la resta, una miradeta als diccionaris no fa mal.

* Això de “esto es un infierno” sembla que no ho va dir mai en John Rambo a les seves pel·lícules, sinó el seu imitador a “Esta noche cruzamos el Mississipi”, el programa nocturn presentat per Pepe Navarro als 80 i emès a Tele 5.

La ciència ficció d’avui, la telenovel·la de demà

Any 2050… La terra és un abocador superpoblat, on els habitants han de dur màscares, hi ha falta d’aliments i els països es barallen per les darreres gotes de petroli en una societat governada per governs quasi totalitaris, dominats per grans corporacions, …

És una de les distopies més comunes de la ciència ficció. Tot i que cada vegada que llegeixo els diari em sembla més proper. Com en direm quan sigui veritat del tot? Ciència-veritat? Potser quan mirem un telenovel·la, hi veurem un Blade Runner o un Mad Max…

Mentrestant, comptem els milers de litres de petroli extrets cada segon.

Un blog de guió en català

La terra ha fet gairebé un quart de volta al sol des de l’última vegada que vaig escriure al blog. I –tal i com vaig fer la darrera vegada– torna a ser per parlar d’un altre blog de guió. D’una estrena concretament. Aquesta vegada es tracta d’un blog de guió en català. Es diu guió.cat i ha aparegut tot just fa uns dies. No en faré cap crítica positiva o negativa. No seria del tot ètic, perquè jo sóc un dels autors del blog. Però no us espanteu, que també hi participen guionistes respectables i creibles.

Feu-hi un cop d’ull!

Escriure al blog per recomanar-ne un altre

Photograph: Alamy (Feu clic per llegir l'article on s'ha publicat l'imatge original)Sota el títol «Why the modern world is bad for your brain» el neurocientífic Daniel J Levitin explica a The Guardian per què és dolent, o com a mínim, improductiu, fer els deures amb la TV encesa.

Si jo ho hagués sabut fa trenta anys, potser hauria abandonat aquest costum.

O no.

Perquè ara faig el mateix mentre escric aquest article amb el portàtil a la falda, mentre intento instal·lar el WordPress en un altre servidor per crear un altre blog (del qual ja parlaré més endavant) i tinc la tele encesa, que emet el Bob Esponja, a l’hora que el meu fill, assegut al costat, no para de reclamar-me una galeta (sisplau, no ho llegiu això últim a nivell metafòric).

Que consti que he après la lliçó: sé que la multiactivitat és improductiva: poses la nova informació al lloc erroni del cervell, perds temps passant d’una activitat a l’altra, fas que les neurones se sobreesforcin i que el cos produeixi hormones estressants. Prometo no fer-ho més.

A partir de demà.

És que fa molt temps que no publico res al blog i com diu, la meva màxima: és millor fer les coses malament que no fer-les mai.

Espero que aquestes ratlles mantinguin actualitzat una mica més el meu blog. I ja que hi sóc, aprofito l’avinentesa per recomanar un blog prou interessant que fa que m’oblidi d’escriure al meu. M’adono que el que acabo de dir tampoc no és un compliment. Jo em distrec amb una mosca.

Bang2WriteEn tot cas, el blog es diu Bang2Write, és en anglès, per a escriptors, sobretot guionistes i novel·listes (centrat en el món Britànic), i no està gens està malament. Consells, anàlisis.

I ara tanco aquesta finestra, canvio el canal, dono la galeta (de menjar) al meu fill i vaig a la cuina a fer el sopar.

Canalons de tofu per Sant Esteve? Fes-te passar el regust llegint falòrnies

pantocratorretallDoncs sí, al contrari que els crustacis, les falòrnies per Nadal baixen de preu: a un euro i mig. El preu d’un cafè en un barri moderadament benestant, però seient a la barra. Les trobareu en format de llibre electrònic al vostre traficant d’ebooks habitual. És a dir, a Amazon i a Lektu. En format kindle i en format ePub. O sigui, que us ho podeu descarregar i llegir-ho en qualsevol cosa que tingui pantalla: smartphone, tablet, PC, Mac… O si no, us ho imprimiu, i apa, a l’antiga.

És per a mi motiu d’orgull i fonda satisfacció…

portadaweb…anunciar que aviat publicaré el meu primer llibre: Falòrnies!. I serà digital, com tantes altres coses de la modernor.

Un grapat de relats que he triat i revisat per fer-ne un petit volum (es llegeix ràpidament). La majoria són contes amb un bon component surrealista i humorístic important, tot i que no tots. I fins i tot n’hi ha algun que ha tingut la sort d’estar premiat (Premi de relats de Diari de Terrassa, Accèssit Premi Molí d’en Xec – Ripollet) o seleccionat (Concurs de relats diari de Terrassa, Concurs Premi Tinet)

D’aquí a uns dies anunciaré en aquest blog la data de publicació. Com que el llibre ja està pràcticament embastat, intentaré que surti al més aviat possible. Probablement pel meu aniversari, a mitjans de mes, per poder fer xantatge emocional als amics i aconseguir mitja dotzena de vendes extra.

Personatges (IV) Father Liam: els grans personatges menors

uktv-father-ted-2
“Father Ted” una sèrie hilarant sense complexes.

Avui tornem a la comèdia. Iuju! M’agradaria que us miréssiu una seqüència de la famosa sitcom irlandesa dels anys 90 “Father Ted”, escrita per Arthur Mathews i Graham Linehan. Narra les vicissituds del rector d’una parròquia d’una illeta remota a la costa d’Irlanda.

Sento no haver trobat subtítols, però en resum, el nus de la seqüència és que el pare Liam ha vingut a proposar al pare Ted que sigui jurat d’un concurs de bellesa rural, i mentrestant pretén convèncer el seu col·lega que a la seva parròquia els han encolomat mobiliari de pèssima qualitat. La seqüència acaba al 6:45.

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=NRNjqfG7HKw?start=204]Després d’haver-la vist mitja dotzena de vegades, encara em fa riure. Els guionistes han sabut convertir un personatge menor purament instrumental en una font d’una situació conflictiva: I ho han fet donant-li una personalitat  extrema: així la seqüència té la doble virtut de fer avançar la història i provocar un humor .

Fórmula d’humor: realitat + exageració + surrealisme + patiment.

El pare Liam és en el fons la típica actitud d’aquell –típicament un cunyat– que ens recorda que compra més bo i barat que nosaltres. En l’humor funcionen fantàsticament bé els arquetips que es desprenen de la realitat. Però a Father Ted no es conformen a fer servir arquetips, sinó que els serveixen amb l’absurd: el pare Liam no tan sols té aquesta actitud, sinó que no  té problemes a trinxar les propietats dels altres per demostrar-ho. En el fons, jo no crec que ens riguem del destraler pare Liam, sinó del patiment del pobre Father Ted.

He triat aquesta sèrie per dos motius. Primer perquè fins fa poc no vaig tenir l’oportunitat de veure-la i em va entusiasmar. És una sitcom desacomplexada d’aquelles que es deixa estar de subtilitats, que en l’humor tira pel dret i  critica sense cortines: de fet, deixa ben verds els representats de l’església catòlica. (Això a Irlanda té el seu mèrit). I fa riure. Molt.

Cinquanta capellans desfassats

Però he triat especialment aquesta sèrie perquè em va com un guant per parlar dels personatges “menors”, aquells que no són ni tan sols secundaris. Precisament un dels gags interns de “Father Ted” és que compta amb un regiment de capellans que encarnen els personatges més “freaks”. Potser una cinquantena. No és broma, no. Aquí en teniu una llista.

Entre aquests capellans, hi ha el desafortunat pare Larry Duff, l’avorrodíssim pare Paul Stone i –com no– l’hiperactiu, pesadíssim i efeminat pare Noel que podeu veure en aquest vídeo. Mireu com aquest personatge menor es fa l’amo absolut de la seqüència: El pare Ted i en Dougal, perduts dins d’unes coves, se’l troben amb el seu grup de joves parroquians i no poden fugir de la seva incontinència hiperactiva. La interpretació és per treure’s el barret, des de la seva interpretació del “Bohemian Rhapsody” fins a l’expressivitat que aconsegueix amb la veu i una solà mà, l’única part del seu cos que sobresurt de la pila de rocs que l’ha sepultat. Tot plegat, uns cinc minuts.

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=KZbj4x-zGec?start=764]

Comèdia o drama, els bons personatges garanteixen qualitat

Roda el món i torna al Born. “Bleak House”, Charles Dickens va crear una sèrie (de paper), que després es va convertir en llibre, i que la BBC va tornar a convertir en una sèrie (audiovisual).

No només passa amb les bones comèdies. Que tots els personatges brillin, siguin originals, atractius… és marca de la bona ficció en general. Sense deixar les illes britàniques, un gran exemple literari és Charles Dickens. Em fascina d’aquest autor la quantitat i qualitat dels seus personatges en les seves novel·les. Una de les que he pogut gaudir és “Bleak House”. I naturalment, la BBC l’ha versionada. Aquí en teniu la darrera adaptació, una sèrie molt recomanable i amb un format força original amb capítols de 30 minuts. Naturalment, es pot trobar en DVD. Tot i que no sé si amb subtítols.

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=yX8dGtyhSHk]

Començar pels secundaris… I per què no?

En fi, ja ho sabeu. Ni “Father Ted” ni “Bleak House” els van regalar els premis BAFTA i moltes altres nominacions. Naturalment, els seus personatges secundaris i menors només són una part del seu èxit, però m’atreveixo a dir que aquesta part sí que no és menor.

I se m’acut que potser moltes grans obres s’han començat a crear per personatges sense gran importància argumental. Per què no? A l’hora d’escriure no hi ha res escrit.

Almenys no res que tingui la raó absoluta.