Personatges (III) Frank Underwood, l’antiheroi

Frank Underwood, un antiheroi esplèndidament interpretat per Kevin Spacey
Frank Underwood, un gran malparit perfectament interpretat per Kevin Spacey

Frank Underwood, de la versió americana de la sèrie “House of Cards”, ha conservat alguna cosa més que les inicials de Francis Urquhart, el personatge de la BBC i de les novel·les en què està basat. Com a bona adaptació també n’ha heretat l’ambició, la intel·ligència, l’astúcia i la manca d’escrúpols.

El personatge és la sèrie

No només és un perfecte exemple d’antiheroi, sinó que també és la personificació del to de la sèrie. És a dir: que la sèrie és el personatge. És un efecte que també passa moltes d’altres sèries dramàtiques, com “House”, però també en comèdia, com David Brent, el “jefe” de The Office, de qui ja vaig parlar en el primer post d’aquesta sèrie.

De fet, crida l’atenció que tant a The Office com a House of Cards els seus protagonistes trenquen la quarta paret i parlen directament a l’espectador. Això sí,  mentre que en Brent ho fa amb l’excusa d’un reportatge o documental, les intervencions de Frank Underwood a càmera són simplement una llicència narrativa. En tot cas: cal remarcar la primera seqüència de tota la sèrie. En els primers segons ja ens fem una idea del personatge que tenim al davant.

Una cita per a la posteritat de les sèries: “There’s two kinds of pain…”. “Hi ha dues menes de dolor. El que et fa més fort, i el dolor inútil, que només et fa patir. I jo no tinc paciència per les coses inútils….”.

Un peix dins l’aigua de la política

Òbviament, igual que el to, la trama també orbita al voltant de la força del personatge –amb permís dels secundaris, que són molt importants–. Estranyament, és un dels pocs personatges que no contrasten gens en l’àmbit en què es mouen: el poder polític. Les argúcies entorn d’aquest MacBeth modern són tan potents que no cal que el guionista posi el peix fora de l’aigua, només que li creï algun enemic de la seva talla.

(Que consti. Dic això amb la boca petita, perquè encara no he vist la segona temporada, però m’estranyaria que aquest principi canviés).

L’atracció dels malvats?

Què fa que l’espectador senti tanta empatia per un personatge malvat com per seguir les seves aventures al llarg de multitud de capítols d’una sèrie? Jo crec que exactament els mateixos motius pels quals que creen un heroi normal.

Personalment trobo que la classificació d’ “antiheroi” és enganyosa, perquè realment l’únic que el diferencia d’un heroi d’un antiheroi són els seus valors morals, però des d’un punt de vista de construcció de personatges i argumental són ben iguals. De la mateixa manera que un heroi té algun element negatiu, l’únic que necessita un anti-heroi és un valor, o una característica que el redimeixi. Això funciona molt a les pel·lícules i sèries de mafiosos. Tot i ser assassins, traïdors, etc, molts mafiosos acaben “caient bé” per algun valor moral positiu, encara que objectivament sigui ridícul.

De vegades, n’hi ha prou amb un enemic pitjor que ell mateix (o ella). O simplement fer passar el protagonista per algun tràngol pot facilitar l’empatia per part de l’espectador (o del lector, posats a dir). D’antiherois famosos n’hi ha un munt. Podríem parlar mot d’assassins (Dexter) o mafiosos (Els protagonistes de la saga de El Padrino, o fins i tot Los Soprano).

El meu malparit favorit (fins a la data)

Jo, de tots ells,  em quedo amb un dels grans antiherois que ha donat la comèdia: el més ambició, el més amoral i desafortunat, sortit de la ploma de l’actor Rowan Atkinson i els guionistes Richard Curtis i Ben Elton.

blackadder
«Senyora Miggins, diu que els insults fan més mal que el dolor físic. Naturalment, això és mentida. Se n’adonarà quan li clavi aquesta forquilla al cap».

Poques coses redimeixen tant com el sentit de l’humor, i per molt mal que faci –o vulgui fer– el personatge. Ha acabat sent el més estimat d’una generació. No n’esmentaré ni el nom, perquè no coneixer-lo és un pecat.

Visca la comèdia!

Personatges (II): River Song, l’heroïna desvergonyida

Ho reconec. No és un personatge especialment conegut. La River Song no és la protagonista de la seva sèrie, “Doctor Who”. De fet només va aparèixer en uns quants episodis al llarg de dues temporades. Però per a mi és un personatge perfecte en un univers fictici perfecte. En qualsevol altra sèrie, faria ràbia: algú que traspua tanta decisió i capacitat, amb tan pocs punt febles (visibles) cauria malament de seguida. Però en aquesta sèrie tot això està permès. El desvergonyiment és una característica compartida amb molts personatges. I ella amb motiu, perquè ho sap fer tot pràcticament més bé que el mateix Doctor Who. De fet jo opino que seria millor Doctor Who que la majoria dels Doctors Whos. Però això és un altre tema. Interpretada per l’esplèndida Alex Kingston (la recordeu d’ “Urgencias”?), la River Song és una dona híper ultra súper intel·ligent, valenta, d’acció, i graciosa. Una Lara Croft amb poder de seducció, subtilitat, enginy i gust. El seu creador, el guionista Steven Moffat,  la va fer sortir per primer cop durant l’època del Doctor Who interpretat per David Tennant, i allà mateix la va sacrificar. Però per una sèrie que es dedica a enredar el fil del temps, que un personatge mori no vol dir res,  i li va donar prou recorregut per ser un eix argumental del següent doctor, encarnat per l’actor Matt Smith. El paper de la River Song a la sèrie és el d’una igual al Doctor Who, amb la característica que les seves trobades en el temps es fan en sentit contrari (com més gran és ell, més jove és ella). Per tant comencem veient la seva desaparició i acabem amb el seu naixement. Més o menys. No cal entrar en detalls argumentals.

Desvergonyiment en acció

En canvi, val la pena recordar algunes ratlles de diàleg que li van ser escrites i que demostren força el seu caràcter, començant pel “Hola xato” (Hello sweetie) que li professa al doctor cada cop que apareix per sorpresa, i pel seu enigmàtic “spoilers” que deixa anar amb mig somriure sempre que oculta un fet que sap que passarà. Recordo algunes situacions i frases en què es destil·la el seu caràcter. Quan la River Song intenta forçar una porta de la base d’uns perillosos extraterrestres:

RORY: Vols dir que és assenyat, això que fas?

RIVER SONG: Mare meva! Espero que no!

O bé  quan enmig d’un tiroteig la River Song desenfunda i el Doctor treu el seu tornavís intel·ligent.

RIVER SONG: Però què fas?

DOCTOR WHO:  Ajudar!

RIVER SONG: Amb un tornavís? Vés a fer una calaixera!

O fins i tot contestant a un oficial de l’exèrcit nazi, que la sorprèn on no havia de ser:

OFICIAL: Què fas aquí?

RIVER SONG: Mira, anava de camí a aquell bar gitano gai per a discapacitats quan se m’ha acut: “Ostres, el tercer Reich és una mica porqueria. Em penso que mataré el Führer” Qui ve amb mi?

Una heroïna exagerada per a un món exagerat

El primer motiu pel qual la River Song funciona molt bé en aquesta sèrie és perquè és com ella: exagerada. D’un to xulesc i entrades triomfals tan enormes,  que només caben en una sèrie tan extrema. Però ep. Això no vol dir que sigui un personatge bidimensional. Tot i ser secundari, juga un paper clau i tot i ser fantàstica té els seus contrapunts: remordiments, debilitat pel Doctor Who (això no vol dir que l’intimidi, gairebé al contrari), un passat ocult… Però a més, és un personatge que permet conflicte amb cadascú: enveja, amor i afinitat amb el doctor. Gelosia i comprensió amb l’Amy Pond, contrast amb el Rory: ell poruc – ella valenta. Naturalment la River Song té un paper clau en l’argument, i el millor de tot és que com que va començar amb la seva mort, sacrificant-se pel Doctor, el guionista ja no va haver de trencar-se les banyes de donar-li un final digne -cosa que potser no ha aconseguit amb altres personatges.

Classificació personal: “personatge plus”

Confirmo la mala notícia, ha arribat el moment de les meves pesades conclusions de guió. Que per això m’esbravo escrivint de gratis. Per mi, la River Song pertany a aquella gran categoria de personatge que els guionistes creen (creem) conscient o inconscientment, i que bàsicament són una còpia augmentada de les característiques d’un personatge més important a la història . És a dir, la River Song ens fa gràcia perquè bàsicament te les mateixes  capacitats, la mateixa actitud i (gairebé) la personalitat del Doctor Who, però ampliades. Si ell és intel·ligent, ella ho és més (almenys aparentment); si ell sap portar la nau espacial, ella li recorda que es deixa el fre de mà posat; si el doctor és xulo, ella no coneix el significat de la paraula modèstia, si ell és home d’acció, ella en fa un xou: i si no em creieu, mireu el vídeo i en seguim parlant.

Per cert,”Wait till she runs, then make it look like an execution.”  Els diàlegs del guionista Steven Moffat no es caracteritzen precisament per passar desapercebuts. En tot cas, una manera excel·lent de trencar un tòpic del cine canviant només una paraula. 

D’acord, direu, però n’hi ha tants d’aquest tipus de personatges “plus” ? Molt, us dic jo. Perquè solen funcionar molt bé: permeten al guionista, sobretot de comèdia, crear divertides situacions tipus bucle, en què les actituds dels personatges es retroalimenten i van en augment. Aquí en teniu un exemple: en Frasier i el seu personatge plus, el seu germà Niles, encara més egocèntric, maniàtic i perepunyetes.

Aquí és més clar que mai que els “personatges plus” solen tenir la mateixa formació, historial i capacitats que el personatge principal. En Frasier i en Niles  són tots dos psiquiatres. Això permet que tinguin temàtica en comú per discutir. Que també comparteixin personalitat (en part), vol dir que tenen similars punt febles.

El Luisma i el Barajas. Un cas típic de personatge “plus”. Si en una situació típica de comèdia el personatge seriós és el blanc de les ximpleries del pallasso absurd, aquí el contrast deriva del pallasso absurd, superat per un pallasso encara més extrem.

Ah, el punt feble. Si en en cas de Frasier i Niles és l’egocentrisme, en el cas del Luisma i el seu “personatge plus” Barajas, el punt feble és la seva ignorància pura i dura (nota: el vídeo  amb l’escena ha estat retirat de youtube per telecinco pels drets, però bàsicament eren tots dos personatges demostrant el seu desconeixement sobre els bascos i euskadi.

Era una escena sobretot verbal i humor de situació partia de les bajanades que deien tots dos personatges. El Luisma dient ximpleries, que eren superades per les del Barajas. No té més.)

I és que en comèdia, ajuntar dos personatges igual de ximples dóna resultats positius. Els que sigueu pares, escolteu amb atenció els diàlegs entre el Bob Esponja i el seu encara més estúpid amic Patricio Estrella. Idèntic fenomen de pel·lícules com “Dos tontos muy tontos” o “Colega, ¿dónde está mi choche?”. El “personatge plus”, doncs, té funcions dramàtiques, però mai la de fer d’antiheroi o antagonista. Normalment es tracta d’un aliat, o d’un competidor secundari, molt útil quan la trama ho permet o fins i tot ho requereix.

I és que el “personatge plus” funciona com a mínim des que l’Arthur Conan Doyle va crear el secundari Mycroft Holmes encara més observador i intel·ligent que el seu germà Sherlock, tot i que amb un esperit més reposat. En coneixeu altres exemples?

Personatges (I) David Brent, el "jefe" patètic

El típic “jefe” que va de guai. Hilarantment patètic. “The Office”. BBC.

No descobreixo res si dic que una de les claus per a tot escriptor de ficció, tant si és novel·lista, guionista, dramaturg o qualsevol altre espècie de la mateixa família, són els personatges. Per mi, personalment, crear personatges és una de les pujades més costerudes que em trobo a l’hora d’escriure. I pel motiu egoista de millorar en els meus guions, em dedicaré a escriure una curta sèrie de posts sobre els personatges que trobo més aconseguits.

Com que sóc un fan acèrrim de la comèdia, començaré amb un personatge del gènere.

“David Brent”, el cap d’oficina patètic .

Sí, en Ricky Gervais ho va clavar amb aquest personatge: en David Brent és el típic cap que va d’enrotllat i de qui tothom se’n riu a l’esquena (fer-ho a la cara seria perillós). És un egocèntric inútil en les funcions que ha de tenir tot bon cap: responsabilitat, saber tractar els empleats –i la gent en general–, escoltar, etc. De fet, és pràcticament inútil en tot tret de lloar les seves pròpies virtuts. I destaca com un expert en ficar-se de peus a la galleda al màxim i continuar creient que és el rei del mambo.

Elocubracions de guionista

Tothom estarà d’acord que aquest personatge no només és brillant, tant en la seva concepció com en la interpretació, sinó que és l’ànima de tota la sèrie –o sigui, que sense ell no hi hauria The Office, per molt bons que siguin la resta de personatges. Que ho són. Però n’hi ha prou amb un protagonista tan extremat per triomfar? Fem-nos una pregunta : faria tanta gràcia aquest personatge en un altre ambient? És a dir, si no tingués subordinats? Si tothom se’n pogués riure a la cara? Si estigués on hauria d’estar d’acord amb les seves capacitats? La meva conclusió és que no. Trauria una bona part de la gràcia. Aviam, un inútil que es creu estupendo sempre té el seu què de patetisme. Però no es pot crear prou conflicte si no hi ha ningú que en pugui rebre les conseqüències.

Melchett. Un general imbècil i egocèntric que envia reclutes de les trinxeres a la mort. “L’escurçó negre” (Blackadder goes Forth) BBC.

Dient-ho d’una altra manera: tindria la mateixa gràcia el Coronel Melchett si l’Escurçó Negre i Companyia no patissin les conseqüències del seu comandament profundament imbècil? Jo opino que no.

Conclusió: personatge patètic, posició de superioritat.

Doncs amb aquest titolet ja ho dic tot. Un bon personatge només és bo si està en l’entorn adequat (o potser més inadequat) o si té la funció adient en la història. Obvi? Per als guionistes segur que sí. Ja he avisat que no descobria res de nou. I acabo qüestionant-me les interminables fitxes per crear personatges com a eina de guionista. Al capdavall, de què serveix perfilar un personatge al més petit detall si el que compta són només les característiques que contrasten amb el seu entorn?