(Aquest relat és una reescriptura del conte “Carta a una veïna”, que vaig publicar en el recull de contes “Falòrnies!”. El podeu trobar a Lektu i a Amazon)

 

Benvolguda senyora Gràcia,

Abans que res, m’excuso per no signar aquesta carta. No sóc dels que llencen la pedra i amaguen la mà, tret potser del dia que vaig trencar la seva finestra amb un maó. Per aquest rampell també li demano perdó. Acabava d’assabentar-me que vostè era la creativa autora de la rascada al meu cotxe nou. Em temo que no li deu dir gaire cosa, ja que vostè s’ha expressat artísticament de la mateixa manera en una dotzena de cotxes en la darrera quinzena, amb un ventall d’obres que van des d’excel·lents bodegons figuratius fins a la gran obra d’art abstracta que va realitzar sobre el capó del Ferrari del senyor Torres. (Per cert, estem davant d’un nou període vermell? Felicitats!) En fi, només volia demanar perdó de passada per la meva insensibilitat. Al capdavall, la pintura del meu vehicle s’hauria començat a pelar abans de vint anys.

Espero que el meu anonimat contribueixi a fugir de personalismes i veure les coses amb serenitat: per exemple, la petició del nostre president d’escala amb relació al caiman de tres metres que vostè té lligat al replà de l’escala, i que ja ha amputat les cames d’alguns dels nostres residents més ancians. Admeto que la petició del nostre president, intentant convèncer-la, tot brandant un matxet, que retirés l’animal, no va ser la més conciliadora; i tal vegada justifica que vostè, després de desarmar-lo, el llancés daltabaix pel forat de l’escala. No sé si jo li hagués lligat els turmells amb un plomall perquè caigués de cap. Però això ja són maneres de fer. El nostre president no li ho té en compte, i quan hi parli el trobarà amb el seu somriure de sempre. De fet, més somrient que abans. Mentrestant, li podria suggerir que alimentés la seva mascota? Bé, és només una idea.

En realitat m’adreço a vostè per un altre tema. Vet aquí que ahir vam coincidir uns quants veïns, i tot fent-la petar, va sorgir una idea esbojarrada: seria tan divertit que vostè alliberés el nostre conserge. Ell ha arribat al sisè dia de sojorn involuntari al seu apartament i, en defensa de l’Ernesto, ell sempre havia dit que apuntaria a les cames. Estava un pèl nerviós des del dia abans, quan vostè va mirar de dirimir les diferències amb ell sobre el correu comercial amb un puny americà.

Tot i que entenem aquestes petites diferències, la porteria ja comença a agafar pols. Mentrestant, sospitem que vostè li ha aplicat alguns electrodomèstics de manera creativa i el cas és que, sense ànim d’espatllar el seu temps d’oci, ja fa 24 hores que se sent gens de soroll al seu apartament. No seria res de l’altre món si hagués traspassat en el procés, és clar.

Però, d’altra banda, també coneixem el seu costum de posar un petit ganivet a la mordassa dels seus convidats perquè es facin la il·lusió que tenen una possibilitat. I en l’improbable cas que l’Ernesto hagués reeixit a ferir-la d’un moviment de coll hàbil i totalment imprevist, o que es trobin en qualsevol altra situació d’immobilitat, creiem que el que mana el bon veïnatge és entrar i donar un cop de mà.

Tampoc descartem que es tracti d’una trampa i vostè ens estigui esperant darrere la porta amb la retallada, com en el dia dels Innocents. (Ai, senyor! Quin tip de riure aquell dia!) Per això, si no detectem cap senyal de vida d’aquí a una hora, trobarem adient, bo i fent ràpel des del terrat, inserir una petita bomba de fum, mentre disparem una mica al caiman, esbotzem mínimament la porta, i amb un cordial «A Maria…!» entrem a visitar-la pels diferents accessos a l’habitatge.

No pateixi pel parquet, ens traurem les sabates.

(Aquest relat és una reescriptura del conte “Carta a una veïna”, que vaig publicar en el recull de contes “Falòrnies!”. El podeu trobar a Lektu i a Amazon)