Portada » Archivo de Toni Cama

Autor: Toni Cama

El llegir dispers

Des de Sant Jordi que no he passat de la primera pàgina del llibre que em van regalar. El tinc allà, a la tauleta, fent aplec de pols i fent-me “pst pst”, i “ei tu” per fer-me sentir culpable cada cop que hi passo la vista per damunt. És un llibre curt, a més a més.
No és pas culpa de qui me’l va comprar, perquè de fet jo vaig demanar aquest títol concret. De fet, és més aviat una caiguda en picat del meu consum de llibres. Tampoc és que hagi parat de llegir. Llegir, llegeixo sovint a la feina, sobretot a l’ordinador, també la premsa al mòbil… I de fet, vaig llegir el darrer llibre sencer en un e-book. És a dir, llegeixo molta pantalla.
És dolent deixar llegir llibres, per abandonar-se als pim pams literaris del mòbil? Home, sí. Ja ens diuen que el plaer efímer de les pantalles perjudica la reflexió més profunda. Ho vaig llegir en el llibre electrònic, per cert. Però no sé si és més dolent que deixar de llegir per prendre el sol o cantar reggaeton. Per què llegir és llegir, i sé que tard o d’hora tornaré al llibre. Llegir sempre estimula el cervell, encara que sigui d’aquesta manera. Aquest gimnàs no l’ha tancat la covid.

Versemblança i realitat, o l’home que s’ejecta ell mateix des d’un caça per accident

Un home s’ejecta ell mateix per accident des d’un caça de l’exèrcit francès mentre vola a més de 500 km per hora. Això ha passat fa poc.

Si el titular ja és de traca, seguiu llegint els detalls. Sempre segons la notícia, que parteix d’un informe, per començar aquest home no era el pilot, sinó un passatger de 64 anys. Detalls:

  1. El vol és un regal d’uns col·legues, que l’home no es veu amb cor de refusar.
  2. L’homenatjat mai no havia volat en un caça ni havia manifestat cap desig en aquest sentit.
  3. S’ignora un avís mèdic que diu que no hauria de sotmetre’s a la força de 3,7g que es produeix durant l’enlairament.
  4. El senyor es corda malament al seient.
  5. Poc després d’enlairar-se la nau, ell comença a flotar, i s’agafa sense voler a la maneta d’ejecció.
  6. Surt disparat quan l’avió ja és a 400 metres d’alçada i va a més de 500 km per hora.
  7. Perd el casc durant l’ejecció.
  8. Però no perd el paracaigudes: l’home se salva.
  9. Falla un mecanisme i el pilot, que també ha d’haver sortit disparat -suposo que per si està inconscient-, es queda al seu lloc.
  10. El pilot pot fer aterrar l’avió a la pista. (malgrat que en aquests moments el caça és un descapotable a més de 500km per hora.)

I ara pensem, com poses això en una pel·lícula, una sèrie, una narració mínimament realista (excloent una farsa)?

És allò que en diuen un Deus Ex Machina, o com a mínim, una casualitat d’aquelles que dius: això no hi ha qui s’ho cregui. És real, però no versemblant.

Un altre exemple que, si la realitat supera la ficció, és perquè fa trampes: al contrari que la ficció, la realitat no ha de seguir cap norma.

(Imatge d’arxiu – Günther Schneider, Pixabay)

Vida privada parlamentària

Després de setmanes en què els jocs de poder parlamentaris han farcit les pantalles, de ben segur que els ciutadans hem acabat tenint la imatge dels polítics com a éssers freds, calculadors, disposats a tot per grimpar un sol esglaó polític. Res més lluny de la realitat.

Gràcies a un error de seguretat, han sortit a la llum l’intercanvi de correus electrònics de dos diputats que revelen unes pobres persones obligades a empresonar els seus sentiments pel bé del partit. A continuació publiquem alguns extractes d’aquestes missives canviant-ne els noms dels interlocutors. Si és fessin públics, no només es veurien condemnats a abstenir-se de veure l’objecte del seu desig i abjurar de les seves idees sinó, molt pitjor, renunciar a dietes i al cotxe oficial.

Diàleg de missatges entre Xavier Borra (Partit dels Conservants) i Elisabet Casa (Unió del Poble)

“Estimada, t’acabo de veure per la televisió i has anomenat el meu partit corrupte amb tanta passió, he decidit que no vull viure sense tu. La força amb què dedicaves insults als meus companys amb aquella determinació han fet que hagi estat a punt d’escriure un comunicat a twitter declarant la meva passió. Però, ai las, en C.T., que seu a l’escó de la meva dreta estava espiant, i he hagut d’acabar la frase substituint el teu nom per les sigles del partit.

Et desitja, el teu votant secret

“Demagog de la meva vida,

Des que vas fer aquell discurs neoliberal, que no te’m puc treure del cap. De vegades penso que hauríem de deixar la política per ser lliures. La meva vida s’ha convertit en un grup mixt de sentiments. No sé si els teus són sincers.

Espera la teva resposta unilateralment,

E.T.”

“Porta giratòria del meu cor,

I tant que són sincers. El menyspreu amb què t’anomeno anticapitalista reflecteix la passió que sento. Sí, jo també he estat temptat d’impulsar una moció de censura contra aquest sistema que ens té oprimits i vull declarar amb veu forta la meva entesa amb tu. Mentre no arriba el moment, vine avui a casa a sopar. Avui toca llagosta, però les teves conviccions són el més important per a mi i a tu et prepararé una torrada.

Espero que poguem arribar a votar junts

“Oh, míting meu,

Res no m’agradaria més que passar la vetllada amb tu (tret potser que fer un curset de rus, agafar un vol a Moscou, agafar una màquina del temps i assistir a un míting de Lenin), però aquesta nit estic presonera de la comissió del partit. Oh, com odio aquests grillons polítics que ens impedeixen estar junts. Envia’m un whatsapp amb la teva corbata, perquè no et trobi tan a faltar.

Penso en tu a cada ple.

“Oh, que n’ets maquiavèl·lica,

Aquest matí he descobert amb estupor que en comptes d’anar a la comissió, en realitat vas sopar amb H.M. del Partit del Mig. Sé que no va passar res, perquè ja que fa anys que tenim micros a tots els gerros de flors del restaurant del costat del Parlament, (les gravadores es veien massa), però està clar que flirtejaves amb ell. Què li veus? Ja sé que és més alt i populista que jo, però pensa que no t’aguantaria una investidura. Em vas dir que donaries suport a l’estatut que aprovés el parlament del meu cor, i m’has traït. I em sento decebut per l’engany i envejo la teva hipocresia.

Has faltat al teu programa”

“Desconfiat elector de sentiments,

Jo et vaig adjudicar el meu amor a dit, i m’ho pagues amb els teus gelos? No menteixo a ningú amb tanta fredor com a tu, i això hauria de ser prova del teu amor. La teva desconfiança m’afalaga, però ja et vaig dir que jo vull tenir llibertat. T’ho vaig dir quan em vas proposar presentar-me als teus padrins dins del partit. Espero que ho entenguis. Si no, crec que ens hauríem de prendre unes jornades de reflexió.

Considera’m una urna. Tu tries.

“Oh estimada,

Perdona el meu rampell. He estat massa impulsiu, i no vull perdre la nostra aliança. Ja fa temps que la meva passió va superar el tres per cent. I aquesta tarda, tot just després de la sessió d’avui, m’he esquitllat a la sala de plens a acaronar el teu escó. Sí, el primer de la cinquena filera, per sentir el teu caloret.

“Benvolgut diputat,

no ha estat la meva escalforeta, el que has sentit, sinó de la del meu company de partit Ramón, amb qui em vaig intercanviar l’escó fa més d’una setmana, perquè té incontinència i ha d’estar més a prop del lavabo. Pensava que hauries notat el canvi, però veig que no. La teva falta d’observació et delata. Dona per trencades les negociacions. El meu cor no pot suportar canvis en el mandat democràtic.

PS. Per cert, demà ens veurem a la comissió de la nova llei. He proposat quedar al restaurant a les 13h. Aprofitem els micròfons que teniu posats, que menjant l’arròs és un rotllo prendre notes.”

Feliç dia del guionista emprenedor

Sempre que em quedo temporalment sense feina, intento fer les quatre trucades o missatges de rigor per donar a conèixer que un servidor està disponible per a feines de guió, redacció o de fet, qualsevol altra tasca relacionada que impliqui una retribució. No es pot dir que sigui una comesa gaire feixuga, especialment per als que tenim l’agenda social d’un Moai. El fet que sigui una feina breu explica que sigui tan infructuosa. Qui ja et coneix i et vol, et truca tant si tens feina com si no. Però quan apliques l’absurda lògica de la rifa de Nadal no et queda altre remei: “Però, i si toca?”

Quan això està fet, només queda fer una cosa, i aquesta és posar-se a escriure. El què? Aquell projecte personal o un projecte que pot agradar a les productores? Meeec. Pregunta trampa, perquè sovint acaben sent el mateix.

El fet és que la nostra cultura mediàtica lloa incondicionalment la figura de l’emprenedor cada cert temps. Es un efecte secundari del capitalisme, que en èpoques de poca feina, troba l’exemple a seguir d’aquell empresari, que ha aconseguit l’èxit econòmic gràcies al seu esperit aventurer, a reinventar-se un mateix, etc. Clar, en un país on l’esperit aventurer sempre ha estat encarnat per l’especulador de torn que fot un “pelotaso” immobiliari, o el parent que posa un frankfurt, no nego que un jove que hagi creat la seva startup i hagi triomfat a Silicon Valley mereix admiració. Que després ens adonem que al mercat no hi ha lloc per a tants emprenedors, i que perquè uns triomfin, molts s’hagin d’estampar contra la paret del fracàs -i en algun cas, de la riota- , no treu que sigui un fenomen recorrent.

El que no es diu mai és que hi ha professions formades gairebé completament per emprenedors, i entre aquests hi ha la de guionista. Els que escrivim per als mitjans ens hem de vendre i reinventar-nos, sense garantia d’èxit. La prova són els milers de projectes als calaixos (avui en dia virtuals) que mai es faran, i les hores invertides que mai veuran cap mena de retribució.

Per això he decidit fer-me un homenatge i decretar el dia del guionista emprenedor, o sigui, jo i tots els altres guionistes que, quan per raons voluntàries o involuntàries es troben amb una mica de temps, penquen amb un ull a la pantalla i l’altre al telèfon.

Feliç dia del Guionista Emprenedor! Demà ho tornaré a celebrar.

El guionista se’n va de rodatge

Transform My Meal. Episodi 10 gravat a Val d’Isère, França. Produit per Media 3.14 per a Olympic Channel. (olympicchannel.com)

Fer un tipus de feina de vegades t’ajuda a millorar en una altra.

Una de les darreres experiències professionals més educatives ha sigut estar present en gairebé tot el procés d’un programa com a redactor: I en aquest cas la feina d’escriure per mi ha estat la menys important.

Contactar amb els persones a gravar, treure la pols de l’alemany i el francès, preparar les entrevistes, anar a agafar un avió amb l’equip de rodatge, fer alguns tràmit (permisos, llogar una furgoneta, pagar el menjar), contactar la gent i fer les entrevistes, intentar solucionar imprevistos, pactar solucions improvisades, tornar amb el material rodat, visionar-lo, ficar-se a la sala d’edició amb el muntador i alhora acabar el guió per gravar les veus en off, fer els canvis,  i veure’n el resultat final.

Aquesta va ser la meva experiència en tres dels episodis del programa Transform My Meal per a l’Olympic Channel, gravat aquest estiu i que ja es poden veure. Són uns programes curtets d’uns 10 minuts, amb un format molt tancat. En canvi, la seva petita dimensió ajudava a estar present durant gairebé tot el procés. No cal dir que entendre’s i tenir bon ambient amb l’equip va fer que l’experiència fos genial, més profitosa i sí, divertida. Consell: quan hi ha coses que no saps i preguntes, la gent t’ajuda.

Aleshores t’adones de les repercussions d’allò que escrius, encara que siguin preguntes que ni tan sols se sentiran al programa, i t’aporta una intuïció que no tenies abans. Per a un guionista, tenir la capacitat d’imaginar com sortirà una cosa en el moment d’escriure és essencial, i si el que imagines s’assembla a la realitat, jo crec que tens un do. Dir que jo l’he assolit potser seria massa, però crec que m’hi acostat una mica més.

Ah, i si us agrada la cuina o l’esport i teniu deu minuts, feu un tastet de Transform My Meal a l’Olympic Channel.

Només per a guionistes: algunes consideracions (potser incòmodes) sobre escriure gratis

shopping-754512_1280Per mi un escriptor no és aquell que es guanya la vida escrivint, sinó aquell que escriu perquè li agrada. Cal tenir-ho en compte per entendre el punt de vista d’aquest article.

I és que escriure de franc no és cap problema. Està clar que tots ho fem des del moment que aprenem a ajuntar lletres en algun moment de la nostra primera infància i des d’aleshores no hem parat. És més, si el nostre principal motiu són els diners segurament no som veritables guionistes, o escriptors. Hi ha molts altres motius per fer-ho: per teràpia, per expressar-se, per aprendre’n, per sensibilitzar, per educar, per realitzar-se, per viure altres vides, o senzillament per passar-ho bé… Qualsevol d’aquests és tan o més digne que fer-ho per guanyar diners. I penso que un veritable guionista o escriptor escriurà encara que hagi de guanyar-se les garrofes (potser a desgrat) amb una altra feina. De fet, potser no tindrà altre remei, perquè la veritat és que:

(llegiu l’article sencer a guió.cat)

FEMALE NOIR – EL TRIOMF DE LES DONES POLICIA

Teniu temps, guionistes, serieaddictes i altres companys de l’audiovisual? Ho dic perquè aquest post és el més llarg que he escrit mai i segurament els meus companys de redacció em mataran, però si us apassionen les sèries policíaques com a mi potser potser encara en traureu alguna cosa de profit o d’interès. Preparats per a un breu viatge pel Female Noir?

Introducció: la poli valenta

Mireu aquest breu trailer (39 segons) de la primera temporada de Happy Valley. Em sap greu la manca de subtítols, però crec que que és la manera més ràpida de conèixer la protagonista: paraules com “forty-seven”, “divorced”, “sister”, “heroin addict”, “two grownup children, one’s dead, the other one doesn’t speak to me”, “grandson” s’entenen força… i, juntament amb les imatges, dibuixen molt bé el personatge.

Com presentem un personatge en un guió en una sèrie d’èxit? Rarament tenim l’oportunitat de llegir-ho. Per sort, aquesta és una d’aquestes vegades. Aquí teniu primera part de la primera pàgina del guió del primer capítol, que podeu llegir o descarregar-vos a la biblioteca de guions de la BBC.

M’he pres la llibertat de traduir el fragment al català. (Sigueu benevolents, he anat ràpid) Són precisament els primers segons de la sèrie, i, encara que no vingui gaire a tomb en aquest article,  em semblen molt il·lustratius de com es presenta un personatge des del primer moment i decom la guionista Sally Wainwright se salta a la torera les «normes» de guió. Sí, especialment les normes que ens diuen que no es poden acotar coses que no es poden mostrar per pantalla, com el caràcter o l’àura que desprèn un personatge: «Però té un aire pacífic, reconfortant i femení, malgrat la despendre una forta impressió de tocar de peus a terra. Potser somriu educadament en preguntar…». O bé com usa la fórmula prohibida «veiem…» Que cadascú n”extregui la seva conclusió: la meva és que primer ve una bona història, i després les normes. D’altra banda, és important recordar que Actriu i Guionista ja havien treballat plegades abans.  Si us veieu amb cor amb l’anglès, recomano la lectura del guió sencer, i evidentment veure la sèrie sencera.

 

Les dones es fan fortes en el gènere negre

Sgt. Catherine Cawood, de «Happy Valley» (creada per Sally Wainwright, interpretada per Sarah Lancashire, 2012-2016).  Professional, imparable i pràctica, és una de les protagonistes més fortes del Noir, al preu de ser la que més bufetades de la vida ha rebut: divorciada i amb una filla morta per suïcidi, com a resultat del trauma d”una violació. Cawood viu amb la seva germana ex-heroïnòmana i alcohòlica. Es fa càrrec del seu nét amb el neguit constant que hagi heretat la personalitat psicòpata del seu pare. (Sí, el que el va engendrar durant la violació) Precisament la sèrie comença en sortir de la presó aquesta joia d”home. Malgrat els extrems, el realisme està portat al límit i l”empatia està assegurada. Dues temporades i continua.

Què tenen de característic les dones policia en les sèries del segle XXI? La Sgt. Cawood és només un exemple … I per cert, per què m’he empescat això del Female Noir? Doncs perquè després d”escriure a google “Woman Noir”, em sortien imatges de noies en tota mena de roba interior negra. I francament, em distreu una mica. Parlant més seriosament, jo havia fet una cerca fugaç a Google amb les paraules Female Noir, perquè semblava el terme més aproximat al gènere i donant per fet que algú ja el devia haver fet servir. En canvi, aquestes dues paraules (separades, enlloc he vist el terme exacte) m’han remès a articles sobre escriptores de novel·la negra i/o sobre el públic femení del gènere.

 

És que ningú més s”ha adonat d”aquest interessantíssim fenomen dels anys recents: l”auge de les dones policia a l”onada de sèries procedimentals dels darrers anys? Segur que sí, però com a guionistes potser valdria la pena dedicar-hi una mica més que un cop d’ull superficial. No és que les protagonistes femenines s’hagin assegurat un nínxol dins el gènere, és que s’han fet seva les sèries d”èxit del gènere en els darrers anys, almenys en l’àmbit europeu. Almenys això és el que he tret de sis sèries dels darrers anys: «Forbrydelsen» (Dinamarca), «Bron/Broen», (Dinamarca/Suècia), «Broadchurch», «No Offence» i «Happy Valley» (Gran Bretanya) i «The Fall» (Irlanda, Gran Bretanya) Podien ser unes altres sèries, segurament, però aquestes són les que he vist i, a més, gaudeixen de bona crítica i premis. Totes coincideixen que una dona policia n’és protagonista absoluta, o bé té una rellevància especial en el tàndem protagonista (Bron, Broadchurch), o fins i tot comparteix protagonisme amb l’assassí que persegueix (The Fall). Em direu que he descobert la roda, que d’investigadores n”hi ha des que Agatha Christie es va inventar Miss Marple, i que les dones policies fa anys i panys que es mouen per la pantalla. I teniu raó. Però jo les excloc d”aquesta etiqueta del Female Noir, i us ho explicaré després de veure’n alguns exemples:

Els precedents

En efecte, les dones polis ni són exclusives d’ara, ni d”Europa, ni de les sèries de televisió. Quatre exemples comptats:

Cagney & Lacey. 1981-88

Cagney & Lacey (EEUU) 1981-88, creada per Barbara Avedon i Barbara Corday, interpretades per Tyne Daly i Sharon Gless. Emesa per TV3, en aquesta sèrie  –que d’alguna manera seguia les roderes de Hill Street Blues– una parella de dones policia ha de demostrar la seva vàlua en un món d’homes.

The Closer, USA. 2005-12

The Closer (EEUU) 2005-2012, creada per James Duff, Michael M.Robin i Greer Shephar, i amb Kyra Sedwick interpretant Brenda Leigh Johnson, la subcap d’una unitat policial de Los Angeles amb la principal habilitat l’art de la interrogació. ( «The Closer» ve del verb close, és «la tancadora» de casos. Tants episodis mirant-me-la i no he sabut fins que no he mirat la Wikipedia)

Julie Lescaut (França) 1992-2014

Julie Lescaut (França), interpretada per Véronique Genest i creada per Alexis Lecaye. Els seus llargs episodis, pràcticament TVmovies, també apuntaven la vida privada d’aquesta policia. També emesa per Televisió de Catalunya, se’n va fer capítols durant –agafeu-vos fort– 22 anys!!! (des del 1991 fins al 2014).

 

Fargo (USA) 1996

Fargo (EEUU), el  film de culte dels germans Cohen protagonitzat per Frances McDormand, que es van endur l’Oscar pel seu paper de la cap de policia embarassada Marge Gunderson. Com en d’altres tipus gèneres i personatges propis del cinema, ha passat el relleu a la televisió, amb una sèrie homònima.No enumero més, senzillament perquè no acabaríem. I pel mateix motiu ometo expressament les dones policies literàries  (amb permís de la nostra companya Mireia Llinàs i la seva investigadora Nora Prim). I he de confessar que, tot i que sóc aficionat del gènere policíac, si digués que en sóc un expert em creixeria el nas fins el punt de perforar la pantalla de l’ordinador.

 

Què tenen de nou aquestes policies?

DC Dinah Kowalska (Elaine Cassidy), DS Joy Freers (Alexandra Roach) and DI Vivenne Deering (Joanna Scanlan), destaquen com a co-protagonistes de «No Offence» (2015), sèrie creada per Paul Abbott sobre un equip de policia a Manchester. Tres dones que representen tres arquetips de policia: la cap bregada amb recursos, la detectiu obsessiva i protectora, i la nouvinguda que aprèn ràpid. Molts personatges i situacions destil·len el caràcter gamberro del creador de «Shameless». La segona temporada està encarregada.

Per què tinc la barra d’encunyar el «Female Noir», doncs? Què tenen d’especial aquestes dones policies, que no tinguin les anteriors? Potser la principal diferència ve del «Noir», perquè se solapa en part amb el Nordic Noir, és a dir, d”aquest estil complex, realista i sòrdid que aprofundeix com no s”havia fet abans en el dolor i sentiments de víctimes, i fins i tot en els dels seus botxins. Això les distingeix de totes les sèries policials anteriors, molt menys aspres, molt més lleugeres en aquest sentit. El Female Noir, poques vegades veurem una policia feliç, o satisfeta. Són heroïnes sense gaires motius per riure. No són les úniques a mostrar les seves ombres: aquestes sèries recullen l”esperit dickensià de mostrar les parts més fosques de la societat. (Presons, drogadicció, prostitució, esclavatge sexual, corrupció). Però a més d”aquest “Noir”, hi ha altres característiques. 1. Les dones protagonitzen sèries de TV. Pot semblar una obvietat, però el metratge llarg i continuat d”una sèrie és ideal per aprofundir en un personatge amb complexitat. 2. Són les clares protagonistes (o com en el cas de Broen o Broadchurch,  coprotagonistes, però mai amb un pes inferior al del seu company)

3. Són Policies. En majúscules. La investigació policial és la seva primera vocació, formació i dedicació professional. Ni detectius, ni forenses, ni –molt menys– aficionades. 4. Són personatges complexos amb grans punts febles i traumes, sovint una història fosca.  (Sí, això es podria dir de gairebé tots els detectius) 5. S’enfronten a un sol cas i a un enemic en tota la temporada. Un psicòpata o tocat de l’ala que a més, resulta ser en tots els casos un home. 6. La trama les porta al límit físicament i mentalment: passen nits en blanc, són colpejades, pràcticament apallissades (en una entrevista, Sally Wainwright parla de la polèmica per la violència que rep la protagonista de Happy Valley en un capítol concret). La sola obsessió amb el cas les duu a l’extenuació. I també s’accentua l’arc del personatge en comparació amb sèries de trama autoconclusiva. El final de l’última temporada de Forbrydelsen és un exemple extrem que vaig tenir la sort de comentar personalment amb Soren Sveistrup… Bé. S’ha de veure. 7. La seva dedicació a la feina policial perjudica la seva vida privada (familiar, sexual…)

Els homes que estimaven les dones fortes

Sarah Lund, (Sofie Gråbøl), potser la primera del Female Noir. És la poli danesa que per investigar l’assassinat d’una noia deixa marcir una nova relació amorosa i empitjora els lligams amb el seu fill adolescent a Forbrydelsen (2007-2012), sèrie de tres temporades creada per Søren Sveistrup i coneguda internacionalment com The Killing. Va esdevenir model en molts sentits: model de producció exportable d’un país petit en versió original, model de «Nordic Noir», model protagonista femenina… En la seva Masterclass a Barcelona (GAC – SGAE), Sveistrup va explicar als guionistes catalans que va defugir expressament la dona perfecta a casa i a la feina. El jersei que duia tothora Sara Lund va acabar caracteritzant-la tant com el bastó al personatge de House.

A més  d’aquestes característiques, i d’altres referents del gènere, relacionats amb la trama i el to (ens hi podríem estar tota la vida) hi ha altres trets compartits, si no per totes aquestes sèries, sí per la seva majoria. El que més em sobta és que, tot i que les protagonistes són dones, els seus creadors són homes: Broadchurch (Allan Cubitt), No Offence (Paul Abbott), Bron/Broen (Hans Rosenfeldt), Forbrydelsen (Søren Sveistrup).  Happy Valley (creada per Sally Wainwright) n’és l’excepció. I em sobta doblement per l’abundància d’escriptores best seller de novel·la policial en el món nòrdic i anglosaxó. M’aturo abans d’aventurar-ne les causes, però m’arriscaré a dir que no és pas per falta de talent.

Aleshores, per què els homes trien protagonistes femenines? Per arribar a més públic? No ho crec, almenys no directament. Per militància feminista? Tampoc ho penso, almenys no activament. Per que aporten més conflicte o riquesa en el personatge? Crec que ens hi acostem.

Les dones policies funcionen més bé que els homes?

Gillian Anderson és la Inspectora Stella Gibson a «The Fall», creada per Allan Cubitt, una policia especial amb molts trets típicament de tipus dur: incloent una extrema alienació sentimental, alta activitat sexual deslligada emocionalment, una introversió galopant, i  l’obsessió pròpia del detectiu. Aquest perfil ajuda a el paral·lelisme amb la trama l’assassí: Paul Spector (Jamie Dornan). Ambdós fils argumentals (o un sol fil, però vist per la protagonista i l’antagonista) són el concepte original que aporta aquesta història, especialment interessant en la seva primera temporada.

La pregunta del milió. Fa dècades la resposta era més clara: les dones policia aportaven més conflicte perquè es movien en un entorn absolutament masculí. Havien de demostrar la seva vàlua. Ara aquest argument ja no sembla tan important. Malgrat que no ho sembli a la nostra realitat, en el Female Noir gairebé cap personatge s’estranya de veure una cap de policia, o posa en dubte la seva capacitat. Cap dels seus subordinats masculins ho fan servir per expressar altres greuges. Mai és font de conflicte extern.

Clau 1: L’empatia amb la víctima femenina

Ellie Miller (Olivia Colman), juntament amb el seu company Alec Hardy (David Tenant) a «Broadchurch» (creada per Chris Chibnall). Al final de la primera temporada el cas acaba desfent la seva aparent normalitat familiar. («How could you not know» «Com podies no saber-ho?», una rèplica que recordaran els fans de la sèrie) Potser ens trobem amb el cas d’arc de personatge més pronunciat de totes les dones policia en només sis capítols. Nota: us heu fixat que les sèries policíaques del Noir britànic rarament tenen lloc a Londres?

Ara bé, això potser canvia quan mirem les víctimes. No és gratuït que en Female Noir aquestes siguin sovint dones –i nens– víctimes de segrest, maltractament, violació, proxenetisme…  Intento ser objectiu i  imaginar-me la mateixa sèrie amb un policia masculí. Per molt que ho intenti, el vincle no és el mateix, perquè en el cas d’una dona policia, aquest vincle pot funcionar en ambdós sentits –tant si la víctima és un nen, com una dona– i multiplica l’empatia de l’espectador (Jo intento comparar-ho amb el vincle d’Olivia Benson, la co-protagonista de «Ley y Orden: Unidad de Víctimas Especiales» amb les víctimes, però deixant-lo créixer al llarg de tota una temporada. Al seu costat, l’obsessió d’Horacio Kane amb les víctimes infantils a «CSI Miami» ratllava la comèdia: una opinió personal, esclar)

Clau 2: la dona amb trets masculins

Saga Norén (Sofia Helin) , part sueca del tàndem escandinau de «Bron/Broen» (2011-), creada per Hans Rosenfeldt. Amb símptomes d’asperger, Saga se situa en l’extrem més asocial de totes les altres protagonistes policies. En comparteix, però, la constant del gènere: la persistència o obsessió en un cas que, com sempre, la duu a ella –i en aquest cas, especialment al seu company– al límit de la bogeria.

És un motiu més subtil, si voleu, però moltes d’aquestes dones policies que veiem adopten trets tòpicament masculins: són pràctiques a extrems, algunes vegades amb certa deixadesa, mentre que alhora conserven intacta la seva feminitat a través d’altres característiques. I això aporta un contrast afegit molt més ric i interessant que la dona perfecta (com explicava Søren Sveistrup sobre Sara Lund), o extremadament sensible, que dedica més estona al seu look,  decoració… Pensem precisament en l’actitud de les polis nòrdiques: Sara Lund de «Forbrydelsen» o Saga Norén de «Bron», dures, obsessives fins al punt de deixar de costat la família. D’igual manera, em resultaria igual interessant un policia masculí amb alguns trets tòpicament femenins: alta sensibilitat, mà esquerra amb els nens, alta capacitat empàtica i de plorar… sense que resulti en un estereotip. Estigueu al cas i aviat veureu com el Female Noir inclou homes.

I a casa…

El fenomen continua ja des de fa anys sense senyals cara de voler aturar-se, en tot cas d’evolucionar. I si heu arribat fins aquí com a guionistes, professionals de l’audiovisual, aficionats del gènere o senzillament espectadors, les vostres neurones us deuen haver portat a «Nit i Dia», creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran. La sèrie ja ha conclòs una temporada i, tot i que la Sara Grau (Clara Segura) no és policia, sinó una patòloga forense, podem dir que compleix moltes característiques que he estat enumerant. Recomano la lectura de l’entrevista que va fer als autors la Gemma Rodríguez en aquest blog. I acabo, doncs, amb la pregunta:

Què en penseu: pertany “Nit i Dia” al “Female Noir”?

 

 

Storytelling!!!

M’hi he resistit. Ho juro. Però no puc més, ho he de deixar anar: quina enveja em foten els anglesos i americans!

Em fan enveja. I no enveja sana, no. L’enveja no és mai sana. (Quin hipòcrita es va inventar el terme?) No, jo sento enveja podrida, com són totes les enveges. És així i no puc fer-hi res.

Cantaven els Lax’N’Busto que els hauria agradat ser de New Jersey en lloc de El Vendrell (suposo que per l’Springsteen). Doncs a mi de vegades em passa el mateix, que m’agradaria poder haver viscut a Gran Bretanya o els Estats Units per accedir abans a segons quines històries. Malgrat tot, estic content que de totes les llengües petites m’hagi tocat el català, que li ha donat tanta importància a les traduccions. Sense aquestes no hauria pogut consumir quantitats ingents d’Àgatha Christie als 13 anys en la meva llengua, o meravellar-me amb una història com El Senyor dels Anells. Ni segurament hauria descobert les sitcoms de la BBC que TV3 solia emetre als 80 i 90…

Aquest post continua a guió.cat

No et gastis un duro en software per escriure el teu guió

Sembla que la terra hagi de fer un altre quart de volta al sol perquè jo m’animi a escriure al blog. Em consola pensar que degut al baix nombre de lectors, tampoc faig patir ningú. No, espereu. Això no consola gens.

Anem per feina

Durant anys i panys Final Draft ha estat el gran referent de software per escriure guions. És un programa que pesa unes desenes de MB i un absurd preu que deu rondar els 250 dòlars. És un programa dels Estats Units que curiosament, entre els seus nombrosos correctors ortogràfics, hi ha el de català.

Però ni que contingués el diccionari Català Valencià Balear, moralment no valdria el preu que li han posat.

La compaginació d’un guió no és res de l’altre món

La presentació formal “estàndard”* d’un guió, posem de cinema, no és física quàntica. Mentre el guió s’adigui al format (mida i tipus de lletra, espaiat, sagnat i marges) que normalment esperen els lectors relacionats amb la indústria, qualsevol pot escriure un guió amb el Word, el LibreOffice o una màquina d’escriure –si és que en troba cap d’operativa–.

Cert,  programes com ara el Final Draft depassen el que fa un processador de text normal. Tot és més fàcil, no t’has de barallar amb qüestions de format, sovint inclouen hi ha un sistema de “targetes”, per poder escaletar el guió de la teva pel·lícula (o capítol de sèrie, o drama de ràdio, etc), ofereixen maneres per treballar a distància i també hi ha eines de producció, (que de fet, un guionista no té per què utilitzar).

Però la base d’aquest programes és sempre la mateixa: un processador de text amb alguns estils predeterminats de fàbrica perquè el guionista decideixi què és el que està escrivint  (nom d’un personatge, una descripció o acció, l’encapçalament d’una seqüència, una transició…) i així li apliqui el format particular (sobretot la tabulació i l’interlineat anterior i posterior). Òbviament, això és una bestiesa. I si no us ho sembla ara, ho farà en acabat de llegir l’article.

En fi, que tot i que aquests programes fan altres coses (numeració de pàgines, revisió ortogràfica, i altres complements), la gran majoria de programes d’escriptura de guions no deixen de ser un “word” adaptat.

El final del Final

Jo creia que Final Draft seria el rei del mambo pels segles dels segles en l’escriptura de guions, almenys fins fa poc, quan un article a guió.cat de l’Eduard Sola em va descobrir l’estupendu Fade In, un altre programa d’escriptura de guions que fa el mateix que el Final draft, però a una cinquena part del seu preu (50$).Fins i tot en alguns aspectes em sembla millor… Em vaig plantejar adquirir-lo.

Però ep, guardeu la cartera! Almenys m’ho vaig plantejar fins que navegant per internet (amb el mai prou valorat objectiu de perdre el temps), vaig topar-me una cosa que es diu Fountain, creada fa alguns anys.

Que treballi l’ordinador, coi

Que què és això? Doncs no és cap programa, sinó un “llenguatge” per escriure guions. Si feu una miradeta a la web de Fountain ho trobareu ben explicadet en anglès… No, no, no. No feu clic encara, perquè jo us en faig cinc cèntims.

Es veu que algú va pensar –i molt ben pensat– que per què ens hem de gastar una morterada en un ordinador amb l’últim processador, si encara li hem d’anar dient quin “estil” toca. Coi, amb un processador de quatre nuclis i més memòria que un elefant amb assumptes pendents, un ordinador ens hauria de fer la declaració ell solet, anar a comprar, treure el gos a passejar i, naturalment, passar-nos el nostre guió a net. I precisament en això es basa Fountain: en què escriguem un guió sense capficar-nos en el format, que quan acabem, l’ordinador ja s’encarregarà de fer-ho.

A la web de Fountain podem escriure-hi nosaltres mateixos i veure com funciona el llenguatge

I com sap l’ordinador quan escrivim el nom d’un personatge (per escriure’l a quatre polzades i mitja del marge esquerre) o estem escrivint una acció (que ha d’omplir tots els marges)? La idea és tan senzilla que fa riure, mentre a tots aquests programes tan cars els hauria de fer vergonya no haver-hi pensat.

Fes servir el programa que vulguis, i deixa’t de mandangues

Es tracta en escriure el guió de la teva vida en QUALSEVOL PROCESSADOR DE TEXT. I quan dic qualsevol, dic qualsevol, incloent-hi el bloc de notes del “windows”, o fins i tot en el mòbil, si ens agafa inspirats en el lavabo, per exemple. Si ho fem bé, no ho haurem de passar a net ni res.

L’única condició és que quan escrivim les parts del guió mantinguem algunes convencions molt elementals: que escrivim el nom dels personatges en majúscula, que comencem les seqüències amb un Int. o Ext., ens recordem de prémer la tecla retorn per canviar de paràgraf, i poca cosa més. No res que qualsevol guionista no faci ja per sistema. És a dir, que fem servir el programa per escriure i ens oblidem de marges, paginació, etc, etc. I quan acabem d’escriure la nostra gran obra (com si fos tan fàcil, ha ha), ho gravem en format de text .txt.

I per l’ordinador és bufar i fer ampolles agafar aquest text i tatxan! – convertir-lo en un guió perfectament formatejat, compaginat i numerat. I amb  portada i tot.

La principal virtut de Fountain és ser un “llenguatge” (i no especialment complicat). No té programa propi. Si ja tens algun d’aquests 30 programes (incloent-hi el Final Draft, Fade IN o d’altres) el més probable és que puguis importar el text que has gravat com a “.fountain” i el veuràs compaginat a la pantalla. Però és que no cal ni programa: aquesta web t’ho fa de franc. Li penges el teu arxiu de text net, i et torna un preciós arxiu pdf ben formatat amb el teu guió.

I també escaleta en “fountain”

Que us pensàveu que els guionistes darrere d’això no hi haurien pensat? Prou sabem que la feina de guionistes sovint és passa escrivint sinopsis, tractaments i escaletes, que no pas accions i diàlegs. Aquest article (in English again, sorry) precisament explica com fer-ho. Naturalment, aquest llenguatge té previstos alguns ajustos per si cal forçar les coses. Però el cas és que segurament no caldrà ni mirar-ho.

És d’una senzillesa espaterrant.

I a córrer, tu.

* Qui diu format “estàndar”, diu format nordamericà de Hollywood