(Els de Cossetània m’ho van publicar fa una pila d’anys, a “El flegmó i altres contes”)
Pintor, ballarí, cantant, actor i col·leccionista de pequinesos, Llorenç Redalt és potser l’artista més polifacètic i universal que ha donat a llum la nostra terra. Si bé s’ha escrit molt sobre aquest català il·lustre, la majoria de les biografies només fan referència a la seva vida a partir dels 84 anys, moment en què va fer les amèriques. Oferim a continuació un breu recorregut per la vida del Virtuós de Siuranelles des dels seus inicis, sense els quals hom no pot entendre el seu posterior prestigi internacional.
Llorenç Redalt ha despertat passions al seu voltant des del dia en què va arribar al món. Els seus pares ja es van posar en desacord sobre com havia de ser batejat. Mentre el pare volia que es digués Oleguer, la mare insistia que el nen seguís la tradició i es digués Maria Dolors. Encallats molt de temps en aquest punt, el progenitors van deixar la decisió final en mans del rector de la parròquia de Siuranelles. El capellà va convocar tot el poble a l’església i, tot pronunciant les paraules “Déu decidirà”, va llançar una moneda a l’aire. Segons afirmaria un dels presents, la moneda, en el punt més alt de la seva trajectòria, “va ser il·luminada de sobte per un bell raig de llum crepuscular que entrava pel rosetó”, i després va fer impacte en el cap de Llorenç el llauner, nom que fou escollit per aclamació popular.
Si hem de fer cas de les cròniques de societat, el sacerdot va creure haver presenciat un miracle i va beneir fervorosament els feligresos, sense adonar-se que ho feia amb l’escombreta del wàter, cosa que va produir un aldarull de no dir a les primeres fileres amb contusions de diversa gravetat.
Els pares de Llorenç Redalt aviat van saber veure en el seu fill un infant dinàmic i actiu, interessat per les arts plàstiques. Seguint les tendències pedagògiques de l’època, la seva mare el va estimular en aquest sentit regalant-li un galleda de quinze quilos de pintura acrílica. En aquest marc cal situar les primeres creacions del artista, un xic polèmiques, com les ulleres i bigoti fúcsies que va pintar sobre el Pantocràtor policrom del segle IX. A arrel d’aquestes mostres de genialitat i del que ell mateix anomenava “pintura viva” (acostar-se dissimulant als veïns i esquitxar-los la roba amb pintura per sorpresa), Redalt es va guanyar la reprovació d’una part del poble. Els seus progenitors van demanar tolerància envers el seu fill, adduint que era “un nen amb inquietuds, tal vegada hiperactiu”. L’alcalde va replicar que no era un nen hiperactiu, sinó “un malparit de 28 anys”. Malgrat tot, se li van atribuir injustament altres accions desaprensives dins el recinte sagrat, com la que explica la següent anècdota.
Un matí a l’església, una devota feligresa va afirmar que aquell dia la imatge de la Mare de Déu se li havia revelat “radiant i plena de goig”. La seva acompanyant li va fer notar que si era així, era perquè algú havia fet la permanent a la Verge i li havia aplicat un bany de color. Absent el perruquer del poble, les acusacions van recaure altre cop sobre el jove Redalt. No es va demostrar la seva innocència fins que es van trobar uns bigudís, un assecador i un pot de laca a la sotana del sacerdot. El capellà, un hàbil orador, va rebatre: “Quin dia més maco que fa”.
Molts anys més endavant, el bisbat excomunicaria el religiós, qui, impressionat sens dubte per la irrupció del setè art, havia proposat vestir Santa Caterina com Ava Gardner a “Mogambo”. Però quan això va ocórrer, Redalt, ofegat per la incomprensió rural, ja s’havia traslladat a Barcelona.
Al principi, la ciutat el va aclaparar. Se sentia perdut entre tanta gent i sortia com un ratolí esporuguit: anava fins a la botiga d’ultramarins, ensenyava els incisius a la dependenta, i aquesta l’empaitava amb una escombra. Aquesta actitud de Llorenç va canviar finalment el dia que la dependenta va substituir l’escombra per una clau anglesa.
El virtuós de Siuranelles va entrar de seguida en contacte amb el món artístic i va conèixer una vida bohèmia i desenfrenada com no s’hauria pogut imaginar. Dormia de dia i sortia de nit. Aviat es va adonar, però, que de nit les botigues tancaven i havia de caminar dues hores per trobar el comerç obert més proper. Va mantenir aquest ritme de vida durant força mesos, fins que es va adonar que el “Nimfes calentes” no era un botiga d’ultramarins. El mateix Redalt comentaria més tard: “És cert que les dependentes anaven en roba interior i m’acaronaven, però jo sempre ho vaig atribuir a la confiança”.
Influït pels artistes del moment, Llorenç es va començar a fer un nom en la pintura i va freqüentar els cercles artístics. Va conèixer en persona els més destacats representants del modernisme i va assistir a les exclusives festes que organitzava Santiago Rusiñol. Hom diu que quan Redalt trucava al “Cau Ferrat” a Sitges, el mateix autor de “L’auca del senyor Esteve” solia posar en pràctica una divertida broma, consistent en fer veure que no el coneixia. Des de darrere la porta, imitava la veu de la seva minyona filipina, tot insistint: “El señor Rusiñol no está”. Acabada la facècia, Llorenç era finalment convidat a entrar, i tot seguit era tancat al soterrani.
L’avinença amb els modernistes va arribar al punt que, quan Llorenç s’acostava al mític cafè “Els Quatre Gats”, l’amo posava el rètol de “tancat”, els clients barraven la porta i Rusiñol repetia el número de la minyona filipina. No oblidem que en aquells anys Redalt va cultivar una llarga amistat amb Ramon Casas, qui, amicalment, solia tustar-li a l’espatlla amb un martell.
Redalt era tingut per un enginyós conversador. En ocasió d’una breu estada a París, va ser convidat a un vernissatge de Picasso, immers aleshores en la coneguda època blava. La trobada dels dos artistes era llargament esperada. Quan Picasso li va preguntar què opinava de les seves pintures, Llorenç va respondre: “No estan malament, el blau combina bé amb tot”, i va riure del seu propi acudit. Diu que Picasso també va esclafir una rialla i després va agafar un dels seus quadres i el va esbotzar al cap de Redalt.
Durant una bona temporada, Redalt va arribar a gaudir de cert prestigi i d’una bona solvència econòmica. Aquest dolç moment es va acabar quan, coincidint amb el daltabaix borsari de Wall Street al 1929, l’artista es va deixar la porta de casa oberta i li van buidar el pis. Llorenç, desproveït dels seus estris de pintura i forçat a sobreviure, va descobrir en ell mateix un insòlit talent per les arts escèniques.
Llavors Redalt va començar a pagar la factura del restaurant cantant cuplets o interpretant alguna coreografia creada per ell mateix, com ‘El bot de la Mostela’, consistent a fer saltirons amb els peus junts a intervals de quaranta- cinc minuts. Si bé no era un ball gaire dinàmic, tothom reconeixia que creava expectació. El número, de durada variable, acostumava a finalitzar quan el propietari del restaurant s’adonava que el client no disposava de diners i li trencava dues o tres costelles, depenent de si havia demanat o no les postres.
El cop de sort per a Llorenç Redalt va arribar una tarda d’hivern del 1934. En aquells temps, Redalt representava un espectacle de varietats a les escales de la Catedral amb la companyia “Llorenç Redalt i els Pòtols de Barraca”. Al final d’una representació, Eladi Garcia, el més important productor de varietats del Paral·lel, es va adreçar a Llorenç: “Noi, en la meva vida he vist molts artistes amb talent.” I, posant-li una mà a l’espatlla, li va assegurar: “Però et diré una cosa: tu tens alguna cosa més que talent. Tu tens gastroenteritis crònica”. Efectivament, Llorenç havia adquirit la malaltia vint anys abans, a causa de la seva addició al torró de Xixona florit, i des d’aleshores tenia aquell to de pell que el caracteritzaria, entre un groc pàl·lid i un verd fosforescent.mEl “Cantant amb gastroenteritis” va editar un disc amb l’èxit de l’any: “Em sembla que descanviaré la pela”. Ben aviat es va fer popular i va fer gires per balnearis de tot el país.
Tothom coneix ja la trajectòria posterior de Redalt, que no parava de viatjar. El cantant omplia les sales de tot Europa i les buidava al cap de cinc minuts. La fama ja el precedia quan va arribar a Nova York als 84 anys. L’èxit internacional li va arribar a Broadway amb la tragèdia romàntica “Quines cuixes, nena!”, que avui en dia encara bat rècords de taquilla. Llorenç va protagonitzar l’obra fins a la respectable edat de 96 anys, quan durant l’execució d’un complicat pas de claqué es va precipitar a la fossa dels músics i es va incrustar de cap dins el trombó.
L’última de les anècdotes de Llorenç Redalt coincideix amb la seva darrera visita a Barcelona per rebre la Creu de Sant Jordi. Enmig d’una sessió fotogràfica per a la premsa al Pati dels Tarongers, Llorenç va demostrar un cop més el seu esperit juvenil tot iniciant una guerra de cítrics amb el President. El Molt Honorable va córrer sota una pluja de Taronges fins que al cap de cinc minuts un dels projectils el va deixar inconscient. En acabat, i tot i que ja acusava els seus 107 anys, Redalt va obsequiar els periodistes amb un petit número de “tap dancing”, enfilant-se sovint a la paret i fent una tombarella enrere a l’aire per caure a terra de peus, en la majoria dels casos, o de cap en altres ocasions, sense més conseqüències que una lleu fractura cranial.
Actualment Llorenç Redalt viu retirat a la seva enorme mansió de Palm Springs, Califòrnia, envoltat de 3.287 gossos pequinesos. L’artista, que no ha perdut el sentit de l’humor, va declarar en una entrevista: “Quan vaig comprar la parelleta, ningú no em va dir que s’haguessin de capar”.
Esperem que aquestes quatre pinzellades serveixin, no només per donar una idea de la vida agitada del Virtuós de Siuranelles, sinó també per atiar la curiositat dels lectors i promoure la seva imminent autobiografia, els ingressos de la qual es dedicaran íntegrament a comprar pinso per a pequinesos.
