Avui tornem a la comèdia. Iuju! M’agradaria que us miréssiu una seqüència de la famosa sitcom irlandesa dels anys 90 “Father Ted”, escrita per Arthur Mathews i Graham Linehan. Narra les vicissituds del rector d’una parròquia d’una illeta remota a la costa d’Irlanda.
Sento no haver trobat subtítols, però en resum, el nus de la seqüència és que el pare Liam ha vingut a proposar al pare Ted que sigui jurat d’un concurs de bellesa rural, i mentrestant pretén convèncer el seu col·lega que a la seva parròquia els han encolomat mobiliari de pèssima qualitat. La seqüència acaba al 6:45.
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=NRNjqfG7HKw?start=204]Després d’haver-la vist mitja dotzena de vegades, encara em fa riure. Els guionistes han sabut convertir un personatge menor purament instrumental en una font d’una situació conflictiva: I ho han fet donant-li una personalitat extrema: així la seqüència té la doble virtut de fer avançar la història i provocar un humor .
Fórmula d’humor: realitat + exageració + surrealisme + patiment.
El pare Liam és en el fons la típica actitud d’aquell –típicament un cunyat– que ens recorda que compra més bo i barat que nosaltres. En l’humor funcionen fantàsticament bé els arquetips que es desprenen de la realitat. Però a Father Ted no es conformen a fer servir arquetips, sinó que els serveixen amb l’absurd: el pare Liam no tan sols té aquesta actitud, sinó que no té problemes a trinxar les propietats dels altres per demostrar-ho. En el fons, jo no crec que ens riguem del destraler pare Liam, sinó del patiment del pobre Father Ted.
He triat aquesta sèrie per dos motius. Primer perquè fins fa poc no vaig tenir l’oportunitat de veure-la i em va entusiasmar. És una sitcom desacomplexada d’aquelles que es deixa estar de subtilitats, que en l’humor tira pel dret i critica sense cortines: de fet, deixa ben verds els representats de l’església catòlica. (Això a Irlanda té el seu mèrit). I fa riure. Molt.
Cinquanta capellans desfassats
Però he triat especialment aquesta sèrie perquè em va com un guant per parlar dels personatges “menors”, aquells que no són ni tan sols secundaris. Precisament un dels gags interns de “Father Ted” és que compta amb un regiment de capellans que encarnen els personatges més “freaks”. Potser una cinquantena. No és broma, no. Aquí en teniu una llista.
Entre aquests capellans, hi ha el desafortunat pare Larry Duff, l’avorrodíssim pare Paul Stone i –com no– l’hiperactiu, pesadíssim i efeminat pare Noel que podeu veure en aquest vídeo. Mireu com aquest personatge menor es fa l’amo absolut de la seqüència: El pare Ted i en Dougal, perduts dins d’unes coves, se’l troben amb el seu grup de joves parroquians i no poden fugir de la seva incontinència hiperactiva. La interpretació és per treure’s el barret, des de la seva interpretació del “Bohemian Rhapsody” fins a l’expressivitat que aconsegueix amb la veu i una solà mà, l’única part del seu cos que sobresurt de la pila de rocs que l’ha sepultat. Tot plegat, uns cinc minuts.
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=KZbj4x-zGec?start=764]
Comèdia o drama, els bons personatges garanteixen qualitat
No només passa amb les bones comèdies. Que tots els personatges brillin, siguin originals, atractius… és marca de la bona ficció en general. Sense deixar les illes britàniques, un gran exemple literari és Charles Dickens. Em fascina d’aquest autor la quantitat i qualitat dels seus personatges en les seves novel·les. Una de les que he pogut gaudir és “Bleak House”. I naturalment, la BBC l’ha versionada. Aquí en teniu la darrera adaptació, una sèrie molt recomanable i amb un format força original amb capítols de 30 minuts. Naturalment, es pot trobar en DVD. Tot i que no sé si amb subtítols.
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=yX8dGtyhSHk]
Començar pels secundaris… I per què no?
En fi, ja ho sabeu. Ni “Father Ted” ni “Bleak House” els van regalar els premis BAFTA i moltes altres nominacions. Naturalment, els seus personatges secundaris i menors només són una part del seu èxit, però m’atreveixo a dir que aquesta part sí que no és menor.
I se m’acut que potser moltes grans obres s’han començat a crear per personatges sense gran importància argumental. Per què no? A l’hora d’escriure no hi ha res escrit.
Almenys no res que tingui la raó absoluta.