Frank Underwood, de la versió americana de la sèrie “House of Cards”, ha conservat alguna cosa més que les inicials de Francis Urquhart, el personatge de la BBC i de les novel·les en què està basat. Com a bona adaptació també n’ha heretat l’ambició, la intel·ligència, l’astúcia i la manca d’escrúpols.

El personatge és la sèrie

No només és un perfecte exemple d’antiheroi, sinó que també és la personificació del to de la sèrie. És a dir: que la sèrie és el personatge. És un efecte que també passa moltes d’altres sèries dramàtiques, com “House”, però també en comèdia, com David Brent, el “jefe” de The Office, de qui ja vaig parlar en el primer post d’aquesta sèrie.

De fet, crida l’atenció que tant a The Office com a House of Cards els seus protagonistes trenquen la quarta paret i parlen directament a l’espectador. Això sí,  mentre que en Brent ho fa amb l’excusa d’un reportatge o documental, les intervencions de Frank Underwood a càmera són simplement una llicència narrativa. En tot cas: cal remarcar la primera seqüència de tota la sèrie. En els primers segons ja ens fem una idea del personatge que tenim al davant.

Una cita per a la posteritat de les sèries: “There’s two kinds of pain…”. “Hi ha dues menes de dolor. El que et fa més fort, i el dolor inútil, que només et fa patir. I jo no tinc paciència per les coses inútils….”.

Un peix dins l’aigua de la política

Òbviament, igual que el to, la trama també orbita al voltant de la força del personatge –amb permís dels secundaris, que són molt importants–. Estranyament, és un dels pocs personatges que no contrasten gens en l’àmbit en què es mouen: el poder polític. Les argúcies entorn d’aquest MacBeth modern són tan potents que no cal que el guionista posi el peix fora de l’aigua, només que li creï algun enemic de la seva talla.

(Que consti. Dic això amb la boca petita, perquè encara no he vist la segona temporada, però m’estranyaria que aquest principi canviés).

L’atracció dels malvats?

Què fa que l’espectador senti tanta empatia per un personatge malvat com per seguir les seves aventures al llarg de multitud de capítols d’una sèrie? Jo crec que exactament els mateixos motius pels quals que creen un heroi normal.

Personalment trobo que la classificació d’ “antiheroi” és enganyosa, perquè realment l’únic que el diferencia d’un heroi d’un antiheroi són els seus valors morals, però des d’un punt de vista de construcció de personatges i argumental són ben iguals. De la mateixa manera que un heroi té algun element negatiu, l’únic que necessita un anti-heroi és un valor, o una característica que el redimeixi. Això funciona molt a les pel·lícules i sèries de mafiosos. Tot i ser assassins, traïdors, etc, molts mafiosos acaben “caient bé” per algun valor moral positiu, encara que objectivament sigui ridícul.

De vegades, n’hi ha prou amb un enemic pitjor que ell mateix (o ella). O simplement fer passar el protagonista per algun tràngol pot facilitar l’empatia per part de l’espectador (o del lector, posats a dir). D’antiherois famosos n’hi ha un munt. Podríem parlar mot d’assassins (Dexter) o mafiosos (Els protagonistes de la saga de El Padrino, o fins i tot Los Soprano).

El meu malparit favorit (fins a la data)

Jo, de tots ells,  em quedo amb un dels grans antiherois que ha donat la comèdia: el més ambició, el més amoral i desafortunat, sortit de la ploma de l’actor Rowan Atkinson i els guionistes Richard Curtis i Ben Elton.

Poques coses redimeixen tant com el sentit de l’humor, i per molt mal que faci –o vulgui fer– el personatge. Ha acabat sent el més estimat d’una generació. No n’esmentaré ni el nom, perquè no coneixer-lo és un pecat.

Visca la comèdia!