M’hi he resistit. Ho juro. Però no puc més, ho he de deixar anar: quina enveja em foten els anglesos i americans!

Em fan enveja. I no enveja sana, no. L’enveja no és mai sana. (Quin hipòcrita es va inventar el terme?) No, jo sento enveja podrida, com són totes les enveges. És així i no puc fer-hi res.

Cantaven els Lax’N’Busto que els hauria agradat ser de New Jersey en lloc de El Vendrell (suposo que per l’Springsteen). Doncs a mi de vegades em passa el mateix, que m’agradaria poder haver viscut a Gran Bretanya o els Estats Units per accedir abans a segons quines històries. Malgrat tot, estic content que de totes les llengües petites m’hagi tocat el català, que li ha donat tanta importància a les traduccions. Sense aquestes no hauria pogut consumir quantitats ingents d’Àgatha Christie als 13 anys en la meva llengua, o meravellar-me amb una història com El Senyor dels Anells. Ni segurament hauria descobert les sitcoms de la BBC que TV3 solia emetre als 80 i 90…

Aquest post continua a guió.cat