Portada » Bron/Broen

Etiqueta: Bron/Broen

FEMALE NOIR – EL TRIOMF DE LES DONES POLICIA

Teniu temps, guionistes, serieaddictes i altres companys de l’audiovisual? Ho dic perquè aquest post és el més llarg que he escrit mai i segurament els meus companys de redacció em mataran, però si us apassionen les sèries policíaques com a mi potser potser encara en traureu alguna cosa de profit o d’interès. Preparats per a un breu viatge pel Female Noir?

Introducció: la poli valenta

Mireu aquest breu trailer (39 segons) de la primera temporada de Happy Valley. Em sap greu la manca de subtítols, però crec que que és la manera més ràpida de conèixer la protagonista: paraules com “forty-seven”, “divorced”, “sister”, “heroin addict”, “two grownup children, one’s dead, the other one doesn’t speak to me”, “grandson” s’entenen força… i, juntament amb les imatges, dibuixen molt bé el personatge.

Com presentem un personatge en un guió en una sèrie d’èxit? Rarament tenim l’oportunitat de llegir-ho. Per sort, aquesta és una d’aquestes vegades. Aquí teniu primera part de la primera pàgina del guió del primer capítol, que podeu llegir o descarregar-vos a la biblioteca de guions de la BBC.

M’he pres la llibertat de traduir el fragment al català. (Sigueu benevolents, he anat ràpid) Són precisament els primers segons de la sèrie, i, encara que no vingui gaire a tomb en aquest article,  em semblen molt il·lustratius de com es presenta un personatge des del primer moment i decom la guionista Sally Wainwright se salta a la torera les «normes» de guió. Sí, especialment les normes que ens diuen que no es poden acotar coses que no es poden mostrar per pantalla, com el caràcter o l’àura que desprèn un personatge: «Però té un aire pacífic, reconfortant i femení, malgrat la despendre una forta impressió de tocar de peus a terra. Potser somriu educadament en preguntar…». O bé com usa la fórmula prohibida «veiem…» Que cadascú n”extregui la seva conclusió: la meva és que primer ve una bona història, i després les normes. D’altra banda, és important recordar que Actriu i Guionista ja havien treballat plegades abans.  Si us veieu amb cor amb l’anglès, recomano la lectura del guió sencer, i evidentment veure la sèrie sencera.

 

Les dones es fan fortes en el gènere negre

Sgt. Catherine Cawood, de «Happy Valley» (creada per Sally Wainwright, interpretada per Sarah Lancashire, 2012-2016).  Professional, imparable i pràctica, és una de les protagonistes més fortes del Noir, al preu de ser la que més bufetades de la vida ha rebut: divorciada i amb una filla morta per suïcidi, com a resultat del trauma d”una violació. Cawood viu amb la seva germana ex-heroïnòmana i alcohòlica. Es fa càrrec del seu nét amb el neguit constant que hagi heretat la personalitat psicòpata del seu pare. (Sí, el que el va engendrar durant la violació) Precisament la sèrie comença en sortir de la presó aquesta joia d”home. Malgrat els extrems, el realisme està portat al límit i l”empatia està assegurada. Dues temporades i continua.

Què tenen de característic les dones policia en les sèries del segle XXI? La Sgt. Cawood és només un exemple … I per cert, per què m’he empescat això del Female Noir? Doncs perquè després d”escriure a google “Woman Noir”, em sortien imatges de noies en tota mena de roba interior negra. I francament, em distreu una mica. Parlant més seriosament, jo havia fet una cerca fugaç a Google amb les paraules Female Noir, perquè semblava el terme més aproximat al gènere i donant per fet que algú ja el devia haver fet servir. En canvi, aquestes dues paraules (separades, enlloc he vist el terme exacte) m’han remès a articles sobre escriptores de novel·la negra i/o sobre el públic femení del gènere.

 

És que ningú més s”ha adonat d”aquest interessantíssim fenomen dels anys recents: l”auge de les dones policia a l”onada de sèries procedimentals dels darrers anys? Segur que sí, però com a guionistes potser valdria la pena dedicar-hi una mica més que un cop d’ull superficial. No és que les protagonistes femenines s’hagin assegurat un nínxol dins el gènere, és que s’han fet seva les sèries d”èxit del gènere en els darrers anys, almenys en l’àmbit europeu. Almenys això és el que he tret de sis sèries dels darrers anys: «Forbrydelsen» (Dinamarca), «Bron/Broen», (Dinamarca/Suècia), «Broadchurch», «No Offence» i «Happy Valley» (Gran Bretanya) i «The Fall» (Irlanda, Gran Bretanya) Podien ser unes altres sèries, segurament, però aquestes són les que he vist i, a més, gaudeixen de bona crítica i premis. Totes coincideixen que una dona policia n’és protagonista absoluta, o bé té una rellevància especial en el tàndem protagonista (Bron, Broadchurch), o fins i tot comparteix protagonisme amb l’assassí que persegueix (The Fall). Em direu que he descobert la roda, que d’investigadores n”hi ha des que Agatha Christie es va inventar Miss Marple, i que les dones policies fa anys i panys que es mouen per la pantalla. I teniu raó. Però jo les excloc d”aquesta etiqueta del Female Noir, i us ho explicaré després de veure’n alguns exemples:

Els precedents

En efecte, les dones polis ni són exclusives d’ara, ni d”Europa, ni de les sèries de televisió. Quatre exemples comptats:

Cagney & Lacey. 1981-88

Cagney & Lacey (EEUU) 1981-88, creada per Barbara Avedon i Barbara Corday, interpretades per Tyne Daly i Sharon Gless. Emesa per TV3, en aquesta sèrie  –que d’alguna manera seguia les roderes de Hill Street Blues– una parella de dones policia ha de demostrar la seva vàlua en un món d’homes.

The Closer, USA. 2005-12
The Closer (EEUU) 2005-2012, creada per James Duff, Michael M.Robin i Greer Shephar, i amb Kyra Sedwick interpretant Brenda Leigh Johnson, la subcap d’una unitat policial de Los Angeles amb la principal habilitat l’art de la interrogació. ( «The Closer» ve del verb close, és «la tancadora» de casos. Tants episodis mirant-me-la i no he sabut fins que no he mirat la Wikipedia)
Julie Lescaut (França) 1992-2014

Julie Lescaut (França), interpretada per Véronique Genest i creada per Alexis Lecaye. Els seus llargs episodis, pràcticament TVmovies, també apuntaven la vida privada d’aquesta policia. També emesa per Televisió de Catalunya, se’n va fer capítols durant –agafeu-vos fort– 22 anys!!! (des del 1991 fins al 2014).

 

Fargo (USA) 1996

Fargo (EEUU), el  film de culte dels germans Cohen protagonitzat per Frances McDormand, que es van endur l’Oscar pel seu paper de la cap de policia embarassada Marge Gunderson. Com en d’altres tipus gèneres i personatges propis del cinema, ha passat el relleu a la televisió, amb una sèrie homònima.No enumero més, senzillament perquè no acabaríem. I pel mateix motiu ometo expressament les dones policies literàries  (amb permís de la nostra companya Mireia Llinàs i la seva investigadora Nora Prim). I he de confessar que, tot i que sóc aficionat del gènere policíac, si digués que en sóc un expert em creixeria el nas fins el punt de perforar la pantalla de l’ordinador.

 

Què tenen de nou aquestes policies?

DC Dinah Kowalska (Elaine Cassidy), DS Joy Freers (Alexandra Roach) and DI Vivenne Deering (Joanna Scanlan), destaquen com a co-protagonistes de «No Offence» (2015), sèrie creada per Paul Abbott sobre un equip de policia a Manchester. Tres dones que representen tres arquetips de policia: la cap bregada amb recursos, la detectiu obsessiva i protectora, i la nouvinguda que aprèn ràpid. Molts personatges i situacions destil·len el caràcter gamberro del creador de «Shameless». La segona temporada està encarregada.

Per què tinc la barra d’encunyar el «Female Noir», doncs? Què tenen d’especial aquestes dones policies, que no tinguin les anteriors? Potser la principal diferència ve del «Noir», perquè se solapa en part amb el Nordic Noir, és a dir, d”aquest estil complex, realista i sòrdid que aprofundeix com no s”havia fet abans en el dolor i sentiments de víctimes, i fins i tot en els dels seus botxins. Això les distingeix de totes les sèries policials anteriors, molt menys aspres, molt més lleugeres en aquest sentit. El Female Noir, poques vegades veurem una policia feliç, o satisfeta. Són heroïnes sense gaires motius per riure. No són les úniques a mostrar les seves ombres: aquestes sèries recullen l”esperit dickensià de mostrar les parts més fosques de la societat. (Presons, drogadicció, prostitució, esclavatge sexual, corrupció). Però a més d”aquest “Noir”, hi ha altres característiques. 1. Les dones protagonitzen sèries de TV. Pot semblar una obvietat, però el metratge llarg i continuat d”una sèrie és ideal per aprofundir en un personatge amb complexitat. 2. Són les clares protagonistes (o com en el cas de Broen o Broadchurch,  coprotagonistes, però mai amb un pes inferior al del seu company)

3. Són Policies. En majúscules. La investigació policial és la seva primera vocació, formació i dedicació professional. Ni detectius, ni forenses, ni –molt menys– aficionades. 4. Són personatges complexos amb grans punts febles i traumes, sovint una història fosca.  (Sí, això es podria dir de gairebé tots els detectius) 5. S’enfronten a un sol cas i a un enemic en tota la temporada. Un psicòpata o tocat de l’ala que a més, resulta ser en tots els casos un home. 6. La trama les porta al límit físicament i mentalment: passen nits en blanc, són colpejades, pràcticament apallissades (en una entrevista, Sally Wainwright parla de la polèmica per la violència que rep la protagonista de Happy Valley en un capítol concret). La sola obsessió amb el cas les duu a l’extenuació. I també s’accentua l’arc del personatge en comparació amb sèries de trama autoconclusiva. El final de l’última temporada de Forbrydelsen és un exemple extrem que vaig tenir la sort de comentar personalment amb Soren Sveistrup… Bé. S’ha de veure. 7. La seva dedicació a la feina policial perjudica la seva vida privada (familiar, sexual…)

Els homes que estimaven les dones fortes

Sarah Lund, (Sofie Gråbøl), potser la primera del Female Noir. És la poli danesa que per investigar l’assassinat d’una noia deixa marcir una nova relació amorosa i empitjora els lligams amb el seu fill adolescent a Forbrydelsen (2007-2012), sèrie de tres temporades creada per Søren Sveistrup i coneguda internacionalment com The Killing. Va esdevenir model en molts sentits: model de producció exportable d’un país petit en versió original, model de «Nordic Noir», model protagonista femenina… En la seva Masterclass a Barcelona (GAC – SGAE), Sveistrup va explicar als guionistes catalans que va defugir expressament la dona perfecta a casa i a la feina. El jersei que duia tothora Sara Lund va acabar caracteritzant-la tant com el bastó al personatge de House.

A més  d’aquestes característiques, i d’altres referents del gènere, relacionats amb la trama i el to (ens hi podríem estar tota la vida) hi ha altres trets compartits, si no per totes aquestes sèries, sí per la seva majoria. El que més em sobta és que, tot i que les protagonistes són dones, els seus creadors són homes: Broadchurch (Allan Cubitt), No Offence (Paul Abbott), Bron/Broen (Hans Rosenfeldt), Forbrydelsen (Søren Sveistrup).  Happy Valley (creada per Sally Wainwright) n’és l’excepció. I em sobta doblement per l’abundància d’escriptores best seller de novel·la policial en el món nòrdic i anglosaxó. M’aturo abans d’aventurar-ne les causes, però m’arriscaré a dir que no és pas per falta de talent.

Aleshores, per què els homes trien protagonistes femenines? Per arribar a més públic? No ho crec, almenys no directament. Per militància feminista? Tampoc ho penso, almenys no activament. Per que aporten més conflicte o riquesa en el personatge? Crec que ens hi acostem.

Les dones policies funcionen més bé que els homes?

Gillian Anderson és la Inspectora Stella Gibson a «The Fall», creada per Allan Cubitt, una policia especial amb molts trets típicament de tipus dur: incloent una extrema alienació sentimental, alta activitat sexual deslligada emocionalment, una introversió galopant, i  l’obsessió pròpia del detectiu. Aquest perfil ajuda a el paral·lelisme amb la trama l’assassí: Paul Spector (Jamie Dornan). Ambdós fils argumentals (o un sol fil, però vist per la protagonista i l’antagonista) són el concepte original que aporta aquesta història, especialment interessant en la seva primera temporada.

La pregunta del milió. Fa dècades la resposta era més clara: les dones policia aportaven més conflicte perquè es movien en un entorn absolutament masculí. Havien de demostrar la seva vàlua. Ara aquest argument ja no sembla tan important. Malgrat que no ho sembli a la nostra realitat, en el Female Noir gairebé cap personatge s’estranya de veure una cap de policia, o posa en dubte la seva capacitat. Cap dels seus subordinats masculins ho fan servir per expressar altres greuges. Mai és font de conflicte extern.

Clau 1: L’empatia amb la víctima femenina

Ellie Miller (Olivia Colman), juntament amb el seu company Alec Hardy (David Tenant) a «Broadchurch» (creada per Chris Chibnall). Al final de la primera temporada el cas acaba desfent la seva aparent normalitat familiar. («How could you not know» «Com podies no saber-ho?», una rèplica que recordaran els fans de la sèrie) Potser ens trobem amb el cas d’arc de personatge més pronunciat de totes les dones policia en només sis capítols. Nota: us heu fixat que les sèries policíaques del Noir britànic rarament tenen lloc a Londres?

Ara bé, això potser canvia quan mirem les víctimes. No és gratuït que en Female Noir aquestes siguin sovint dones –i nens– víctimes de segrest, maltractament, violació, proxenetisme…  Intento ser objectiu i  imaginar-me la mateixa sèrie amb un policia masculí. Per molt que ho intenti, el vincle no és el mateix, perquè en el cas d’una dona policia, aquest vincle pot funcionar en ambdós sentits –tant si la víctima és un nen, com una dona– i multiplica l’empatia de l’espectador (Jo intento comparar-ho amb el vincle d’Olivia Benson, la co-protagonista de «Ley y Orden: Unidad de Víctimas Especiales» amb les víctimes, però deixant-lo créixer al llarg de tota una temporada. Al seu costat, l’obsessió d’Horacio Kane amb les víctimes infantils a «CSI Miami» ratllava la comèdia: una opinió personal, esclar)

Clau 2: la dona amb trets masculins

Saga Norén (Sofia Helin) , part sueca del tàndem escandinau de «Bron/Broen» (2011-), creada per Hans Rosenfeldt. Amb símptomes d’asperger, Saga se situa en l’extrem més asocial de totes les altres protagonistes policies. En comparteix, però, la constant del gènere: la persistència o obsessió en un cas que, com sempre, la duu a ella –i en aquest cas, especialment al seu company– al límit de la bogeria.

És un motiu més subtil, si voleu, però moltes d’aquestes dones policies que veiem adopten trets tòpicament masculins: són pràctiques a extrems, algunes vegades amb certa deixadesa, mentre que alhora conserven intacta la seva feminitat a través d’altres característiques. I això aporta un contrast afegit molt més ric i interessant que la dona perfecta (com explicava Søren Sveistrup sobre Sara Lund), o extremadament sensible, que dedica més estona al seu look,  decoració… Pensem precisament en l’actitud de les polis nòrdiques: Sara Lund de «Forbrydelsen» o Saga Norén de «Bron», dures, obsessives fins al punt de deixar de costat la família. D’igual manera, em resultaria igual interessant un policia masculí amb alguns trets tòpicament femenins: alta sensibilitat, mà esquerra amb els nens, alta capacitat empàtica i de plorar… sense que resulti en un estereotip. Estigueu al cas i aviat veureu com el Female Noir inclou homes.

I a casa…

El fenomen continua ja des de fa anys sense senyals cara de voler aturar-se, en tot cas d’evolucionar. I si heu arribat fins aquí com a guionistes, professionals de l’audiovisual, aficionats del gènere o senzillament espectadors, les vostres neurones us deuen haver portat a «Nit i Dia», creada per Lluís Arcarazo i Jordi Galceran. La sèrie ja ha conclòs una temporada i, tot i que la Sara Grau (Clara Segura) no és policia, sinó una patòloga forense, podem dir que compleix moltes característiques que he estat enumerant. Recomano la lectura de l’entrevista que va fer als autors la Gemma Rodríguez en aquest blog. I acabo, doncs, amb la pregunta:

Què en penseu: pertany “Nit i Dia” al “Female Noir”?