Per si us agrada jugar als mots encreuats, finalment aquí teniu els meus primers en versió interactiva. Salut i lletres!

Mentre busco la manera de publicar-los de manera interactiva, aquí us els deixo per qui els vulgui resoldre i compartir, amb l’única petició que en citeu l’autoria. Moltes gràcies pels seus consells al gran mestre Màrius Serra, que, per cert, també ha estat el primer jugador (i és garantia que es poden resoldre!) Em comprometo a respondre els comentaris… i a enviar les solucions. Salut i lletres!

(Aquest relat és una reescriptura del conte “Carta a una veïna”, que vaig publicar en el recull de contes “Falòrnies!”. El podeu trobar a Lektu i a Amazon)

 

Benvolguda senyora Gràcia,

Abans que res, m’excuso per no signar aquesta carta. No sóc dels que llencen la pedra i amaguen la mà, tret potser del dia que vaig trencar la seva finestra amb un maó. Per aquest rampell també li demano perdó. Acabava d’assabentar-me que vostè era la creativa autora de la rascada al meu cotxe nou. Em temo que no li deu dir gaire cosa, ja que vostè s’ha expressat artísticament de la mateixa manera en una dotzena de cotxes en la darrera quinzena, amb un ventall d’obres que van des d’excel·lents bodegons figuratius fins a la gran obra d’art abstracta que va realitzar sobre el capó del Ferrari del senyor Torres. (Per cert, estem davant d’un nou període vermell? Felicitats!) En fi, només volia demanar perdó de passada per la meva insensibilitat. Al capdavall, la pintura del meu vehicle s’hauria començat a pelar abans de vint anys.

Espero que el meu anonimat contribueixi a fugir de personalismes i veure les coses amb serenitat: per exemple, la petició del nostre president d’escala amb relació al caiman de tres metres que vostè té lligat al replà de l’escala, i que ja ha amputat les cames d’alguns dels nostres residents més ancians. Admeto que la petició del nostre president, intentant convèncer-la, tot brandant un matxet, que retirés l’animal, no va ser la més conciliadora; i tal vegada justifica que vostè, després de desarmar-lo, el llancés daltabaix pel forat de l’escala. No sé si jo li hagués lligat els turmells amb un plomall perquè caigués de cap. Però això ja són maneres de fer. El nostre president no li ho té en compte, i quan hi parli el trobarà amb el seu somriure de sempre. De fet, més somrient que abans. Mentrestant, li podria suggerir que alimentés la seva mascota? Bé, és només una idea.

En realitat m’adreço a vostè per un altre tema. Vet aquí que ahir vam coincidir uns quants veïns, i tot fent-la petar, va sorgir una idea esbojarrada: seria tan divertit que vostè alliberés el nostre conserge. Ell ha arribat al sisè dia de sojorn involuntari al seu apartament i, en defensa de l’Ernesto, ell sempre havia dit que apuntaria a les cames. Estava un pèl nerviós des del dia abans, quan vostè va mirar de dirimir les diferències amb ell sobre el correu comercial amb un puny americà.

Tot i que entenem aquestes petites diferències, la porteria ja comença a agafar pols. Mentrestant, sospitem que vostè li ha aplicat alguns electrodomèstics de manera creativa i el cas és que, sense ànim d’espatllar el seu temps d’oci, ja fa 24 hores que se sent gens de soroll al seu apartament. No seria res de l’altre món si hagués traspassat en el procés, és clar.

Però, d’altra banda, també coneixem el seu costum de posar un petit ganivet a la mordassa dels seus convidats perquè es facin la il·lusió que tenen una possibilitat. I en l’improbable cas que l’Ernesto hagués reeixit a ferir-la d’un moviment de coll hàbil i totalment imprevist, o que es trobin en qualsevol altra situació d’immobilitat, creiem que el que mana el bon veïnatge és entrar i donar un cop de mà.

Tampoc descartem que es tracti d’una trampa i vostè ens estigui esperant darrere la porta amb la retallada, com en el dia dels Innocents. (Ai, senyor! Quin tip de riure aquell dia!) Per això, si no detectem cap senyal de vida d’aquí a una hora, trobarem adient, bo i fent ràpel des del terrat, inserir una petita bomba de fum, mentre disparem una mica al caiman, esbotzem mínimament la porta, i amb un cordial «A Maria…!» entrem a visitar-la pels diferents accessos a l’habitatge.

No pateixi pel parquet, ens traurem les sabates.

(Aquest relat és una reescriptura del conte “Carta a una veïna”, que vaig publicar en el recull de contes “Falòrnies!”. El podeu trobar a Lektu i a Amazon)

Des de Sant Jordi que no he passat de la primera pàgina del llibre que em van regalar. El tinc allà, a la tauleta, fent aplec de pols i fent-me “pst pst”, i “ei tu” per fer-me sentir culpable cada cop que hi passo la vista per damunt. És un llibre curt, a més a més.
No és pas culpa de qui me’l va comprar, perquè de fet jo vaig demanar aquest títol concret. De fet, és més aviat una caiguda en picat del meu consum de llibres. Tampoc és que hagi parat de llegir. Llegir, llegeixo sovint a la feina, sobretot a l’ordinador, també la premsa al mòbil… I de fet, vaig llegir el darrer llibre sencer en un e-book. És a dir, llegeixo molta pantalla.
És dolent deixar llegir llibres, per abandonar-se als pim pams literaris del mòbil? Home, sí. Ja ens diuen que el plaer efímer de les pantalles perjudica la reflexió més profunda. Ho vaig llegir en el llibre electrònic, per cert. Però no sé si és més dolent que deixar de llegir per prendre el sol o cantar reggaeton. Per què llegir és llegir, i sé que tard o d’hora tornaré al llibre. Llegir sempre estimula el cervell, encara que sigui d’aquesta manera. Aquest gimnàs no l’ha tancat la covid.

Un home s’ejecta ell mateix per accident des d’un caça de l’exèrcit francès mentre vola a més de 500 km per hora. Això ha passat fa poc.

Si el titular ja és de traca, seguiu llegint els detalls. Sempre segons la notícia, que parteix d’un informe, per començar aquest home no era el pilot, sinó un passatger de 64 anys. Detalls:

1. El vol és un regal d’uns col·legues, que l’home no es veu amb cor de refusar.
2. L’homenatjat mai no havia volat en un caça ni havia manifestat cap desig en aquest sentit.
3. S’ignora un avís mèdic que diu que no hauria de sotmetre’s a la força de 3,7g que es produeix durant l’enlairament.
4. El senyor es corda malament al seient.
5. Poc després d’enlairar-se la nau, ell comença a flotar, i s’agafa sense voler a la maneta d’ejecció.
6. Surt disparat quan l’avió ja és a 400 metres d’alçada i va a més de 500 km per hora.
7. Perd el casc durant l’ejecció.
8. Però no perd el paracaigudes: l’home se salva.
9. Falla un mecanisme i el pilot, que també ha d’haver sortit disparat -suposo que per si està inconscient-, es queda al seu lloc.
10. El pilot pot fer aterrar l’avió a la pista. (malgrat que en aquests moments el caça és un descapotable a més de 500km per hora.)

I ara pensem, com poses això en una pel·lícula, una sèrie, una narració mínimament realista (excloent una farsa)?

És allò que en diuen un Deus Ex Machina, o com a mínim, una casualitat d’aquelles que dius: això no hi ha qui s’ho cregui. És real, però no versemblant.

Un altre exemple que, si la realitat supera la ficció, és perquè fa trampes: al contrari que la ficció, la realitat no ha de seguir cap norma.

(Imatge d’arxiu – Günther Schneider, Pixabay)

Després de setmanes en què els jocs de poder parlamentaris han farcit les pantalles, de ben segur que els ciutadans hem acabat tenint la imatge dels polítics com a éssers freds, calculadors, disposats a tot per grimpar un sol esglaó polític. Res més lluny de la realitat.

Gràcies a un error de seguretat, han sortit a la llum l’intercanvi de correus electrònics de dos diputats que revelen unes pobres persones obligades a empresonar els seus sentiments pel bé del partit. A continuació publiquem alguns extractes d’aquestes missives canviant-ne els noms dels interlocutors. Si és fessin públics, no només es veurien condemnats a abstenir-se de veure l’objecte del seu desig i abjurar de les seves idees sinó, molt pitjor, renunciar a dietes i al cotxe oficial.

Diàleg de missatges entre Xavier Borra (Partit dels Conservants) i Elisabet Casa (Unió del Poble)

“Estimada, t’acabo de veure per la televisió i has anomenat el meu partit corrupte amb tanta passió, he decidit que no vull viure sense tu. La força amb què dedicaves insults als meus companys amb aquella determinació han fet que hagi estat a punt d’escriure un comunicat a twitter declarant la meva passió. Però, ai las, en C.T., que seu a l’escó de la meva dreta estava espiant, i he hagut d’acabar la frase substituint el teu nom per les sigles del partit.

Et desitja, el teu votant secret”

“Demagog de la meva vida,

Des que vas fer aquell discurs neoliberal, que no te’m puc treure del cap. De vegades penso que hauríem de deixar la política per ser lliures. La meva vida s’ha convertit en un grup mixt de sentiments. No sé si els teus són sincers.

Espera la teva resposta unilateralment,

E.T.”

“Porta giratòria del meu cor,

I tant que són sincers. El menyspreu amb què t’anomeno anticapitalista reflecteix la passió que sento. Sí, jo també he estat temptat d’impulsar una moció de censura contra aquest sistema que ens té oprimits i vull declarar amb veu forta la meva entesa amb tu. Mentre no arriba el moment, vine avui a casa a sopar. Avui toca llagosta, però les teves conviccions són el més important per a mi i a tu et prepararé una torrada.

Espero que poguem arribar a votar junts”

“Oh, míting meu,

Res no m’agradaria més que passar la vetllada amb tu (tret potser que fer un curset de rus, agafar un vol a Moscou, agafar una màquina del temps i assistir a un míting de Lenin), però aquesta nit estic presonera de la comissió del partit. Oh, com odio aquests grillons polítics que ens impedeixen estar junts. Envia’m un whatsapp amb la teva corbata, perquè no et trobi tan a faltar.

Penso en tu a cada ple.”

“Oh, que n’ets maquiavèl·lica,

Aquest matí he descobert amb estupor que en comptes d’anar a la comissió, en realitat vas sopar amb H.M. del Partit del Mig. Sé que no va passar res, perquè ja que fa anys que tenim micros a tots els gerros de flors del restaurant del costat del Parlament, (les gravadores es veien massa), però està clar que flirtejaves amb ell. Què li veus? Ja sé que és més alt i populista que jo, però pensa que no t’aguantaria una investidura. Em vas dir que donaries suport a l’estatut que aprovés el parlament del meu cor, i m’has traït. I em sento decebut per l’engany i envejo la teva hipocresia.

Has faltat al teu programa”

“Desconfiat elector de sentiments,

Jo et vaig adjudicar el meu amor a dit, i m’ho pagues amb els teus gelos? No menteixo a ningú amb tanta fredor com a tu, i això hauria de ser prova del teu amor. La teva desconfiança m’afalaga, però ja et vaig dir que jo vull tenir llibertat. T’ho vaig dir quan em vas proposar presentar-me als teus padrins dins del partit. Espero que ho entenguis. Si no, crec que ens hauríem de prendre unes jornades de reflexió.

Considera’m una urna. Tu tries.”

“Oh estimada,

Perdona el meu rampell. He estat massa impulsiu, i no vull perdre la nostra aliança. Ja fa temps que la meva passió va superar el tres per cent. I aquesta tarda, tot just després de la sessió d’avui, m’he esquitllat a la sala de plens a acaronar el teu escó. Sí, el primer de la cinquena filera, per sentir el teu caloret.

“Benvolgut diputat,

no ha estat la meva escalforeta, el que has sentit, sinó de la del meu company de partit Ramón, amb qui em vaig intercanviar l’escó fa més d’una setmana, perquè té incontinència i ha d’estar més a prop del lavabo. Pensava que hauries notat el canvi, però veig que no. La teva falta d’observació et delata. Dona per trencades les negociacions. El meu cor no pot suportar canvis en el mandat democràtic.

PS. Per cert, demà ens veurem a la comissió de la nova llei. He proposat quedar al restaurant a les 13h. Aprofitem els micròfons que teniu posats, que menjant l’arròs és un rotllo prendre notes.”

Sempre que em quedo temporalment sense feina, intento fer les quatre trucades o missatges de rigor per donar a conèixer que un servidor està disponible per a feines de guió, redacció o de fet, qualsevol altra tasca relacionada que impliqui una retribució. No es pot dir que sigui una comesa gaire feixuga, especialment per als que tenim l’agenda social d’un Moai. El fet que sigui una feina breu explica que sigui tan infructuosa. Qui ja et coneix i et vol, et truca tant si tens feina com si no. Però quan apliques l’absurda lògica de la rifa de Nadal no et queda altre remei: “Però, i si toca?”

Quan això està fet, només queda fer una cosa, i aquesta és posar-se a escriure. El què? Aquell projecte personal o un projecte que pot agradar a les productores? Meeec. Pregunta trampa, perquè sovint acaben sent el mateix.

El fet és que la nostra cultura mediàtica lloa incondicionalment la figura de l’emprenedor cada cert temps. Es un efecte secundari del capitalisme, que en èpoques de poca feina, troba l’exemple a seguir d’aquell empresari, que ha aconseguit l’èxit econòmic gràcies al seu esperit aventurer, a reinventar-se un mateix, etc. Clar, en un país on l’esperit aventurer sempre ha estat encarnat per l’especulador de torn que fot un “pelotaso” immobiliari, o el parent que posa un frankfurt, no nego que un jove que hagi creat la seva startup i hagi triomfat a Silicon Valley mereix admiració. Que després ens adonem que al mercat no hi ha lloc per a tants emprenedors, i que perquè uns triomfin, molts s’hagin d’estampar contra la paret del fracàs -i en algun cas, de la riota- , no treu que sigui un fenomen recorrent.

El que no es diu mai és que hi ha professions formades gairebé completament per emprenedors, i entre aquests hi ha la de guionista. Els que escrivim per als mitjans ens hem de vendre i reinventar-nos, sense garantia d’èxit. La prova són els milers de projectes als calaixos (avui en dia virtuals) que mai es faran, i les hores invertides que mai veuran cap mena de retribució.

Per això he decidit fer-me un homenatge i decretar el dia del guionista emprenedor, o sigui, jo i tots els altres guionistes que, quan per raons voluntàries o involuntàries es troben amb una mica de temps, penquen amb un ull a la pantalla i l’altre al telèfon.

Feliç dia del Guionista Emprenedor! Demà ho tornaré a celebrar.

Definició de guionista: aquell tipus solitari i raret que treballa sol a casa creant personatges i trames per a la propera sèrie d’èxit, o dialogant alguna pel·lícula i que de tant en tant, quan li ho permet, trepitja la catifa vermella per recollir algun Goya o premi per l’estil. Això és així, oi?

Segueix llegint l’article a Guió.cat

Per mi un escriptor no és aquell que es guanya la vida escrivint, sinó aquell que escriu perquè li agrada. Cal tenir-ho en compte per entendre el punt de vista d’aquest article.

I és que escriure de franc no és cap problema. Està clar que tots ho fem des del moment que aprenem a ajuntar lletres en algun moment de la nostra primera infància i des d’aleshores no hem parat. És més, si el nostre principal motiu són els diners segurament no som veritables guionistes, o escriptors. Hi ha molts altres motius per fer-ho: per teràpia, per expressar-se, per aprendre’n, per sensibilitzar, per educar, per realitzar-se, per viure altres vides, o senzillament per passar-ho bé… Qualsevol d’aquests és tan o més digne que fer-ho per guanyar diners. I penso que un veritable guionista o escriptor escriurà encara que hagi de guanyar-se les garrofes (potser a desgrat) amb una altra feina. De fet, potser no tindrà altre remei, perquè la veritat és que:

(llegiu l’article sencer a guió.cat)