No descobreixo res si dic que una de les claus per a tot escriptor de ficció, tant si és novel·lista, guionista, dramaturg o qualsevol altre espècie de la mateixa família, són els personatges. Per mi, personalment, crear personatges és una de les pujades més costerudes que em trobo a l’hora d’escriure. I pel motiu egoista de millorar en els meus guions, em dedicaré a escriure una curta sèrie de posts sobre els personatges que trobo més aconseguits.
Com que sóc un fan acèrrim de la comèdia, començaré amb un personatge del gènere.
“David Brent”, el cap d’oficina patètic .
Sí, en Ricky Gervais ho va clavar amb aquest personatge: en David Brent és el típic cap que va d’enrotllat i de qui tothom se’n riu a l’esquena (fer-ho a la cara seria perillós). És un egocèntric inútil en les funcions que ha de tenir tot bon cap: responsabilitat, saber tractar els empleats –i la gent en general–, escoltar, etc. De fet, és pràcticament inútil en tot tret de lloar les seves pròpies virtuts. I destaca com un expert en ficar-se de peus a la galleda al màxim i continuar creient que és el rei del mambo.
Elocubracions de guionista
Tothom estarà d’acord que aquest personatge no només és brillant, tant en la seva concepció com en la interpretació, sinó que és l’ànima de tota la sèrie –o sigui, que sense ell no hi hauria The Office, per molt bons que siguin la resta de personatges. Que ho són. Però n’hi ha prou amb un protagonista tan extremat per triomfar? Fem-nos una pregunta : faria tanta gràcia aquest personatge en un altre ambient? És a dir, si no tingués subordinats? Si tothom se’n pogués riure a la cara? Si estigués on hauria d’estar d’acord amb les seves capacitats? La meva conclusió és que no. Trauria una bona part de la gràcia. Aviam, un inútil que es creu estupendo sempre té el seu què de patetisme. Però no es pot crear prou conflicte si no hi ha ningú que en pugui rebre les conseqüències.
Dient-ho d’una altra manera: tindria la mateixa gràcia el Coronel Melchett si l’Escurçó Negre i Companyia no patissin les conseqüències del seu comandament profundament imbècil? Jo opino que no.
Conclusió: personatge patètic, posició de superioritat.
Doncs amb aquest titolet ja ho dic tot. Un bon personatge només és bo si està en l’entorn adequat (o potser més inadequat) o si té la funció adient en la història. Obvi? Per als guionistes segur que sí. Ja he avisat que no descobria res de nou. I acabo qüestionant-me les interminables fitxes per crear personatges com a eina de guionista. Al capdavall, de què serveix perfilar un personatge al més petit detall si el que compta són només les característiques que contrasten amb el seu entorn?