Portada » Personatges (II): River Song, l’heroïna desvergonyida

Personatges (II): River Song, l’heroïna desvergonyida

Ho reconec. No és un personatge especialment conegut. La River Song no és la protagonista de la seva sèrie, “Doctor Who”. De fet només va aparèixer en uns quants episodis al llarg de dues temporades. Però per a mi és un personatge perfecte en un univers fictici perfecte. En qualsevol altra sèrie, faria ràbia: algú que traspua tanta decisió i capacitat, amb tan pocs punt febles (visibles) cauria malament de seguida. Però en aquesta sèrie tot això està permès. El desvergonyiment és una característica compartida amb molts personatges. I ella amb motiu, perquè ho sap fer tot pràcticament més bé que el mateix Doctor Who. De fet jo opino que seria millor Doctor Who que la majoria dels Doctors Whos. Però això és un altre tema. Interpretada per l’esplèndida Alex Kingston (la recordeu d’ “Urgencias”?), la River Song és una dona híper ultra súper intel·ligent, valenta, d’acció, i graciosa. Una Lara Croft amb poder de seducció, subtilitat, enginy i gust. El seu creador, el guionista Steven Moffat,  la va fer sortir per primer cop durant l’època del Doctor Who interpretat per David Tennant, i allà mateix la va sacrificar. Però per una sèrie que es dedica a enredar el fil del temps, que un personatge mori no vol dir res,  i li va donar prou recorregut per ser un eix argumental del següent doctor, encarnat per l’actor Matt Smith. El paper de la River Song a la sèrie és el d’una igual al Doctor Who, amb la característica que les seves trobades en el temps es fan en sentit contrari (com més gran és ell, més jove és ella). Per tant comencem veient la seva desaparició i acabem amb el seu naixement. Més o menys. No cal entrar en detalls argumentals.

Desvergonyiment en acció

En canvi, val la pena recordar algunes ratlles de diàleg que li van ser escrites i que demostren força el seu caràcter, començant pel “Hola xato” (Hello sweetie) que li professa al doctor cada cop que apareix per sorpresa, i pel seu enigmàtic “spoilers” que deixa anar amb mig somriure sempre que oculta un fet que sap que passarà. Recordo algunes situacions i frases en què es destil·la el seu caràcter. Quan la River Song intenta forçar una porta de la base d’uns perillosos extraterrestres:

RORY: Vols dir que és assenyat, això que fas?

RIVER SONG: Mare meva! Espero que no!

O bé  quan enmig d’un tiroteig la River Song desenfunda i el Doctor treu el seu tornavís intel·ligent.

RIVER SONG: Però què fas?

DOCTOR WHO:  Ajudar!

RIVER SONG: Amb un tornavís? Vés a fer una calaixera!

O fins i tot contestant a un oficial de l’exèrcit nazi, que la sorprèn on no havia de ser:

OFICIAL: Què fas aquí?

RIVER SONG: Mira, anava de camí a aquell bar gitano gai per a discapacitats quan se m’ha acut: “Ostres, el tercer Reich és una mica porqueria. Em penso que mataré el Führer” Qui ve amb mi?

Una heroïna exagerada per a un món exagerat

El primer motiu pel qual la River Song funciona molt bé en aquesta sèrie és perquè és com ella: exagerada. D’un to xulesc i entrades triomfals tan enormes,  que només caben en una sèrie tan extrema. Però ep. Això no vol dir que sigui un personatge bidimensional. Tot i ser secundari, juga un paper clau i tot i ser fantàstica té els seus contrapunts: remordiments, debilitat pel Doctor Who (això no vol dir que l’intimidi, gairebé al contrari), un passat ocult… Però a més, és un personatge que permet conflicte amb cadascú: enveja, amor i afinitat amb el doctor. Gelosia i comprensió amb l’Amy Pond, contrast amb el Rory: ell poruc – ella valenta. Naturalment la River Song té un paper clau en l’argument, i el millor de tot és que com que va començar amb la seva mort, sacrificant-se pel Doctor, el guionista ja no va haver de trencar-se les banyes de donar-li un final digne -cosa que potser no ha aconseguit amb altres personatges.

Classificació personal: “personatge plus”

Confirmo la mala notícia, ha arribat el moment de les meves pesades conclusions de guió. Que per això m’esbravo escrivint de gratis. Per mi, la River Song pertany a aquella gran categoria de personatge que els guionistes creen (creem) conscient o inconscientment, i que bàsicament són una còpia augmentada de les característiques d’un personatge més important a la història . És a dir, la River Song ens fa gràcia perquè bàsicament te les mateixes  capacitats, la mateixa actitud i (gairebé) la personalitat del Doctor Who, però ampliades. Si ell és intel·ligent, ella ho és més (almenys aparentment); si ell sap portar la nau espacial, ella li recorda que es deixa el fre de mà posat; si el doctor és xulo, ella no coneix el significat de la paraula modèstia, si ell és home d’acció, ella en fa un xou: i si no em creieu, mireu el vídeo i en seguim parlant.

Per cert,”Wait till she runs, then make it look like an execution.”  Els diàlegs del guionista Steven Moffat no es caracteritzen precisament per passar desapercebuts. En tot cas, una manera excel·lent de trencar un tòpic del cine canviant només una paraula. 

D’acord, direu, però n’hi ha tants d’aquest tipus de personatges “plus” ? Molt, us dic jo. Perquè solen funcionar molt bé: permeten al guionista, sobretot de comèdia, crear divertides situacions tipus bucle, en què les actituds dels personatges es retroalimenten i van en augment. Aquí en teniu un exemple: en Frasier i el seu personatge plus, el seu germà Niles, encara més egocèntric, maniàtic i perepunyetes.

Aquí és més clar que mai que els “personatges plus” solen tenir la mateixa formació, historial i capacitats que el personatge principal. En Frasier i en Niles  són tots dos psiquiatres. Això permet que tinguin temàtica en comú per discutir. Que també comparteixin personalitat (en part), vol dir que tenen similars punt febles.

El Luisma i el Barajas. Un cas típic de personatge “plus”. Si en una situació típica de comèdia el personatge seriós és el blanc de les ximpleries del pallasso absurd, aquí el contrast deriva del pallasso absurd, superat per un pallasso encara més extrem.

Ah, el punt feble. Si en en cas de Frasier i Niles és l’egocentrisme, en el cas del Luisma i el seu “personatge plus” Barajas, el punt feble és la seva ignorància pura i dura (nota: el vídeo  amb l’escena ha estat retirat de youtube per telecinco pels drets, però bàsicament eren tots dos personatges demostrant el seu desconeixement sobre els bascos i euskadi.

Era una escena sobretot verbal i humor de situació partia de les bajanades que deien tots dos personatges. El Luisma dient ximpleries, que eren superades per les del Barajas. No té més.)

I és que en comèdia, ajuntar dos personatges igual de ximples dóna resultats positius. Els que sigueu pares, escolteu amb atenció els diàlegs entre el Bob Esponja i el seu encara més estúpid amic Patricio Estrella. Idèntic fenomen de pel·lícules com “Dos tontos muy tontos” o “Colega, ¿dónde está mi choche?”. El “personatge plus”, doncs, té funcions dramàtiques, però mai la de fer d’antiheroi o antagonista. Normalment es tracta d’un aliat, o d’un competidor secundari, molt útil quan la trama ho permet o fins i tot ho requereix.

I és que el “personatge plus” funciona com a mínim des que l’Arthur Conan Doyle va crear el secundari Mycroft Holmes encara més observador i intel·ligent que el seu germà Sherlock, tot i que amb un esperit més reposat. En coneixeu altres exemples?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.